EN LA SEVA VERSIÓ cinematogràfica d’Alícia..., Tim Burton representa la Reina Roja amb un cap gegantí, de manera que els seus súbdits estan obligats a posar-se nassos i orelles falsos desmesurats per no desentonar. Cal tenir algun defecte per encaixar dins el seu regne. De la mateixa manera, Lluís XIV portava una perruca grotescament alta per compensar la seva poca alçada i els cortesans, en comptes de posar-se a riure, fingien que no s’adonaven de l’estupidesa del seu monarca ni d’una situació ridícula. El Rei Sol podia fixar les seves normes esperpèntiques en total desconnexió amb el sentit comú, la lògica o la veritat. Tothom ho acceptava com a normal perquè era tal com funcionava el món.
La mateixa sensació vaig tenir durant el judici del 9-N, on cada actor s’entregava a la pantomima amb la mateixa solvència que si allò tingués algun sentit. Encara més revelador ha sigut el seguiment i la profusió d’anàlisis solemnes de l’espectacle, que m’han fet pensar en una paròdia dels Monty Python parlant transcendentment del Rei Carnestoltes. Vivim un Carnaval etern de lleis absurdes que estem obligats a simular que són normals. Un joc surrealista en què qui té la força imposa el seu llenguatge i els seus paradigmes mentals aparentment civilitzats. I seguim portant els nassos postissos, no sigui que ens tallin el cap per haver incomodat l’autoritat.
