DAVID CANO: “Vivim en la immediatesa, però s’ha de suar molt per aconseguir el que vols”

Poc s’ho podia pensar David Cano que una festa d’aniversari li canviaria la tranquil·la vida que duia a l’Hospitalet de l’Infant. Va ser allí on va néixer el seu alter ego, la Brigitta Lamoure. Un personatge que li ha obert les portes de la fama.

Com va arribar a la televisió?

Em van descobrir en un espectacle a El Molino on actuava com a Brigitta Lamoure i em van proposar que participés en un programa que es deia Selfie maton. Després d’aquella primera experiència he seguit treballant en programes com Codi de barris.

¿Se sent còmode en el paper de Brigitta Lamoure?

Com a transformista, per a mi és un repte personal i professional que la gent m’accepti, perquè aquesta és una figura molt vinculada al món de la nit. Ara mateix estic gaudint d’anar vestit de dona pel carrer. A més, he sigut el primer transformista en la història de la televisió a fer les campanades de Cap d’Any.

I com va néixer la Brigitta?

Aquest personatge neix fa 10 anys, a la festa d’aniversari de la meva germana a l’Hospitalet de l’Infant. Jo volia fer un esquetx inspirat en les Chanclettes i d’allí va sortir la Brigitta.

I què feia fa 10 anys?

Jo en aquells moments treballava de carnisser en un supermercat, però sempre havia fet teatre i m’agradava molt. Abans de dedicar-me al cent per cent al món de l’actuació, també vaig treballar en un taller mecànic i ho combinava amb els bolos que m’anaven sortint. Els mateixos companys del taller venien a veure’m i m’animaven.

Es podria dir que s’ha fet a si mateix...

La meva vida ha sigut molt difícil i no m’he pogut dedicar com hauria volgut a formar-me... Tot i això, quan treballava a la carnisseria ja feia espectacles per als clients mentre tallava la carn. Al súper hi havia dues cues, una de molt llarga per veure’m a mi actuar i després la de la meva companya.

Aquesta va ser la millor escola?

Em va anar molt bé treballar a la carnisseria i aquesta interacció amb els clients m’ha donat, com se sol dir, moltes taules. El meu do, la meva principal virtut, és que soc molt ràpid, molt àgil a l’hora de respondre amb els dobles sentits, la ironia... Cadascú ha de veure el seu potencial i esprémer-lo al màxim.

Li ha costat molt arribar fins aquí?

Ha sigut un treball de formigueta, com la meva actitud a la vida, sempre he buscat l’equilibri i anar a poc a poc. Avançar lent però segur.

Sempre li ha agradat fer d’actor?

Jo, de petit, veia una caixa de cervesa buida, la capgirava, m’hi posava a sobre i començava a actuar.

I quan va fer el salt definitiu al món de l’espectacle?

El meu marit em va dir que apostés per l’actuació i aleshores vaig plegar del taller. Em va costar molt prendre aquesta decisió perquè no m’agraden els canvis, però ho vaig fer i ara, des de l’any 2011, només em dedico a actuar.

Què els diria a la gent que es volen obrir pas en aquest sector?

Sobretot que sigui vocació real, perquè és una carrera de fons on cal treballar molt i no deixar de formar-te mai. Quan m’afalaguen penso en la sort que estic tenint perquè, en aquest món, avui hi ets i demà ja no. Cal aprofitar el bon moment i, això sí, tocar sempre de peus a terra.

Però arribar a dalt és molt difícil...

S’ha de reivindicar el dia a dia. Tinc amics que són molt bons actors i que treballen de cambrers. És una realitat que no s’explica.

Què en pensa de les persones que només es mouen per assolir aquesta notorietat?

Em sorprèn quan sento la gent que diu “Vull ser famós”. Això no és real, perquè arribarà el moment que es clavaran la gran patacada.Els joves d’ara ho volen tot molt ràpid i els pares els hi donen. No es valora el que es té. Vivim en la immediatesa, però s’ha de suar molt per aconseguir el que vols.