Desobeir de vegades dignifica
El mandat democràtic emanat de les urnes preval per sobre de qualsevol llei que vulneri la democràcia. Desobeir, en aquest cas, no és punible, sinó que es tracta d’un dret que té tot ciutadà, tot poble, per defensar i defensar-se dels atacs d’aquells que judicialitzen la política i la llibertat. Si volem fer les coses ben fetes i d’una manera raonable, desobeir no és un delicte ni problema d’uns pocs ni d’uns quants, sinó que és una trista realitat que ens afecta a tots i ens obliga a respondre des de la unitat. Per als unionistes, condemnar quatre persones fins i tot pot ser raonable, però condemnar dos milions de catalans per al món occidental de raonable no en té ni l’enunciat.
Quan imputen un regidor, un alcalde o un diputat per haver complert la legalitat del nostre Parlament ens estan imputant a tots els catalans que defensen aquesta legalitat, quan en realitat els que estan en fals són aquells que promouen aquestes actituds, que de democràtiques no tenen ni el nom. Hi ha actituds que poden no agradar, però les del govern de l’Estat no és que no agradin, sinó que són menyspreables i alhora inquisidores.
PERE MANUEL GIRALT PRAT
SANT JUST DESVERN
A Félix de Azúa
Acabo de llegir en l’última edició de la prestigiosa revista Tiempo les teves declaracions, en les quals manifestes que a Catalunya s’ensenya a odiar Espanya i els espanyols. Crec que caldria matisar les teves paraules o afirmacions, que són, si més no, arriscades, ja que no responen a la realitat. He treballat durant molts anys en diverses escoles i puc assegurar que en cap s’ha actuat com tu dius a l’entrevista.
Els catalans mai ens hem sentit superiors a la resta per actuar d’aquesta manera i més aviat sempre hem sigut tolerants i pactictes. Això sí, estimem la nostra llengua i la nostra cultura i tot sovint tenim la sensació que no se’ns respecta prou. A més, tenim un professorat que ha treballat amb uns valors i una obertura mental més que apreciables.
ANNA MARIA MUNTADA BATLLE
GRANOLLERS
A propòsit de l’hebreu modern
La Dra. Calders, a la seva carta “Francesc Xavier Vila i el manifest del Grup Koiné” (ARA, 6/4/2016), argumenta que l’hebreu modern mai no va ser ressuscitat. De fet, com ella mateixa deu saber, al llarg del darrer segle han estat nombrosos els autors que han usat aquest mot per referir-se a l’operació que va convertir una llengua que des de feia com a mínim 1.500 anys no tenia transmissió familiar i es restringia a usos sacres i erudits, en una llengua quotidiana i plenament apta per a un estat i una societat moderns. Certament, hi ha investigadors que, com ella, sostenen que potser altres termes com renaixença, revitalització, revival ( reviscolament ) s’adequarien millor al procés. Tanmateix, em sembla que, per al lector corrent de premsa, el terme emprat recull millor la tasca colossal que va representar reimplantar una llengua clàssica començant per un grapat d’infants en una província de l’Imperi Otomà. En qualsevol cas, no crec pas que hi hagi gaires lectors catalans amoïnats per aquestes disquisicions terminològiques. En canvi, tenint en compte la situació del nostre país, intueixo que són molts més els que haurien trobat si més no interessant de saber que, contràriament al que sovint es pensa, l’hebreu modern s’ha pogut normalitzar en un context d’oficialitat compartida, primer amb l’anglès i l’àrab i posteriorment, després de la independència i fins avui dia, només amb l’àrab. Sovint les coses no són senzilles, i els qui ens dediquem professionalment al món acadèmic tenim l’obligació de traslladar-ne la complexitat a la nostra societat. Si volem reeixir a l’hora de recuperar el català, convindria comptar amb la informació rellevant, mantenir el cap clar i no perdre’ns en simplificacions, planys i desqualificacions estèrils.
F. XAVIER VILA
SOCIOLINGÜISTA I PROFESSOR DE LA UB
