La vuitena planta de Sant Joan de Déu
Fa tres dies la nostra filla Lola, de 7 anys, va acabar el tractament per la leucèmia que li van diagnosticar l’agost del 2014. Durant aquests anys a la vuitena planta de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona la vida ens ha mostrat la seva cara més fosca i despietada, on els més petits i innocents són víctimes del càncer. No hi ha un culpable a qui odiar. Hem après a pair la realitat crua, tal com ve, i hem passat a formar part d’un petit percentatge de famílies desafortunades al qual no vols creure que pertanys.
A l’hospital un equip de professionals vetllen perquè el finíssim fil que subjecta les vides dels nens no es trenqui: hematòlegs que, tot i no donar a l’abast, troben una estona per seure i explicar-te qualsevol detall; infermeres que sempre et dediquen un somriure i una paraula amable, que entren a les habitacions de puntetes, conscients del que estan passant aquests petits valents; o l’equip de l’UCI, que fa miracles tots els dies de l’any. I tots ho fan amb una vocació admirable que va molt més enllà de l’exigible, estimant els seus pacients fins al punt de vessar llàgrimes quan per desgràcia aquell fil es trenca. Són un exemple de professionalitat, d’excel·lència i d’humanitat.
A tots ells els volem expressar el nostre agraïment. Una gratitud que neix del mateix racó on rau l’amor d’uns pares per la seva filla.
ÀLEX GARCIA I ANNA MILLET
MANRESA
Referèndum amb garanties
Totalment d’acord amb l’article “Referèndum trampa i suïcidi?” de Vicenç Fisas. No podem hipotecar la independència jugant amb majories inexistents.
Convindria una enquesta centrada en aquest punt importantíssim, sobre el resultat del possible referèndum que planteja coratjosament Fisas: els que volem la independència la volem amb una majoria clara, no amb un esquifit 51% i amb un 30% de participació.
ARTUR BLADÉ FONT
BARCELONA
Bombolla immobiliària
Ja tenim aquí una bombolla que aquest cop afecta més el lloguer. El problema del lloguer a Barcelona ja ve de lluny. L’últim cop que recordo que l’oferta de pisos de lloguer va gaudir d’un bàlsam va ser cap als anys 96-98. De vegades sembla impossible trobar una fórmula que s’ajusti a les demandes dels propietaris i les necessitats dels llogaters.No és un fenomen exclusiu nostre, però aquí l’elevat preu de l’habitatge és un obstacle insalvable per a una classe de llogaters molt empobrits i amb una precarietat laboral que, tot i els indicis de creixement econòmic, continua sent una realitat.
ÁLVARO BAGARIA
BARCELONA
Hipocresies i responsabilitats
Reciclem en comptes de reduir. Condemnem l’explotació infantil o l’esclavitud però comprem aquella samarreta barata made in Bangla Desh. Ens escandalitzem amb l’escalfament global però volem anar de creuer o agafar sis avions per veure un país exòtic. Som contraris a la guerra però tenim els nostres estalvis en bancs que inverteixen en la indústria armamentística.
Som uns hipòcrites, uns irresponsables. O, més ben dit, som responsables únics i directes del món que tenim. Fins que no comencem a comprendre que el món no el canviarà cap govern, cap autoritat, cap organització, sinó la suma d’accions diàries i quotidianes d’un cúmul de persones comunes (tu, jo, nosaltres), seguirem avançant inexorablement cap al col·lapse.
És urgent una revolució, però no política ni social, sinó de consciències. Necessitem gent que apagui el televisor i l’ smartphone i comenci a utilitzar el cervell. Gent que es qüestioni la informació que rep i que tingui pensament crític. Gent valenta que renunciï a certes comoditats de la vida occidental per ser conseqüent amb els seus principis.
MARCEL CARNÉ I SERRANO
BARCELONA
