Jaume Sisa i la síndrome d’Estocolm
Jaume Sisa les ha deixades anar en matèria política en entrevistes recents. Tòtem indiscutible de la cultura catalana, no es pronuncia ni a favor ni en contra d’una Catalunya independent, perquè no la veu (o no vol veure-la) possible: els catalans, sosté, som porucs, il·lusos i còmodes, i una gesta d’aquesta magnitud només es guanya amb una guerra o una revolució. No serà el cas, preferim anar a votar civilitzadament.
En els últims 25 anys hi ha hagut 13 referèndums d’independència al món i només ha guanyat el no a Puerto Rico, el Quebec i Escòcia. Et queixes que “ningú ens diu què ens costarà la independència”, però calles sobre el que ens costa des de fa dècades formar part d’Espanya (16.000 milions de dèficit anual que necessitem per combatre les desigualtats, construir hospitals i escoles, millorar les infraestructures, etc.).
Dues coses les tens clares: que la independència és impossible i que estem condemnats a ser “catalans emprenyats” in saecula saeculorum. Esclar, ets anarquista, no votes, cap partit et fa el pes i és comprensible. També era anarquista, poeta i obrer Joan Salvat-Papasseit i va fer de la lluita el seu principal argument. Expliques que a ta mare la van obligar a fregar el terra amb una senyera esquinçada per haver parlat català. Saps que continuem igual i que la memòria no ha estat reparada. Però, esclar, no ho remenem més perquè “no podem viure sempre amb rancúnia”, no fos cas que l’amo s’emprenyés.
En definitiva, o pateixes la síndrome d’Estocolm (trastorn en què un segrestat desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador) o no tens la valentia de declarar-te contrari a la independència. Segur que a Espanya t’aplaudirien més que no ho van fer als anys 80.
SALVI PARDÀS SUNYER
BARCELONA
Un sospir d’alleujament
Crec que no vaig ser jo sola qui va fer un sospir d’alleujament aquest cap de setmana. Per fi anem units per aconseguir el que ens interessa a una gran majoria de catalans: fer un referèndum, preguntar als ciutadans la seva opinió sobre el nostre futur, un acte de democràcia. ¿Tant costa d’entendre?
Els que ens neguen aquest dret s’equivoquen. La gent està interessada a saber quina majoria hi ha. El govern central cada cop demostra més la seva incompetència frenant la consulta. Com més temps passi dient que no, més demostra la por que li fa el resultat.
Crec que el punt a què hem arribat no té marxa enrere.
ROSA MARIA MARTORELL MASCARÓ
VILAFRANCA DEL PENEDÈS
Consumidors de cultura
S’inaugura una exposició: Dalí, Picasso, Sorolla... Hi acudim en massa i recorrem els passadissos, extasiats amb la col·lecció. Ens fem selfies i les pengem a les xarxes. No obstant això, se’ns escapa un important aspecte d’aquest fenomen.
El reconeixement dels artistes i les seves obres respon a un mecanisme ideològic, gairebé sempre polític. L’art mai és neutre. Els autors surten a discussió pública perquè a algú li interessa debatre’ls. A les escoles i universitats els professors podem tendir a reforçar les imatges de sempre, a crear consumidors de cultura.
La superficialitat i l’estereotip faciliten que se’ns manipuli a través de les imatges, a través de l’art. El pensament profund, adquirit a través de la lectura i la lentitud de l’estudi, no està de moda: ¿deu ser perquè a alguns no els interessa?
ELENA TRIUS BÉJAR
BARCELONA
Un malson
Després de l’ensurt del resultat de les eleccions presidencials nord-americanes, és com si una gran part de la humanitat hagués entrat en un malson. La pregunta és: com ens en despertarem?
LOLA ARPA VILALLONGA
PERATALLADA
