Per una Europa forta
Quan les persones se senten excloses del sistema, el sistema perilla i guanyen els extrems. És el que està passant fa temps a Europa.
Brussel·les calcula que hi ha 122 milions de persones en risc de pobresa i exclusió social. Però som a temps, encara, de capgirar la situació. Necessitem, més que mai, els polítics liberals i conservadors intel·ligents, que deixin de banda les diferències i es posin a treballar junts pel bé comú. És urgent, si no la situació se’ns escaparà de les mans.
D’altra banda, tenim el problema dels refugiats. Com és possible que romanguem impassibles davant d’aquesta tragèdia humanitària, sabedors de les condicions infrahumanes en què viuen?
Ha arribat el moment que Europa miri cap endins amb coratge i afronti els reptes que se li presenten dins i fora del continent. No serà fàcil, els vents que bufen no li juguen a favor, però cal esmerçar-hi esforços. Hem de ser un referent de democràcia, llibertat i solidaritat. És cabdal estendre ponts i cultivar la fraternitat i la cooperació amb altres països.
Cal assegurar una vida digna per a tothom, amb les necessitats bàsiques cobertes. Hem d’actuar, la resignació i l’immobilisme són un suïcidi.
MONTSERRAT AVENDAÑO ORDÓÑEZ
MATARÓ
Hi serem a temps?
És evident que la climatologia de la Terra està canviant ràpidament. Dia a dia es baten records de catàstrofes naturals. Fins fa poc el temps tenia gran influència sobre les tradicions dels pobles. Aquelles sàvies dites populars que durant generacions havien regit la vida dels nostres avantpassats han perdut el sentit.
Alguna cosa greu deu estar afectant la salut del planeta perquè s’hagi produït un canvi tan brutal en un espai tan curt de temps. Fa anys que ecologistes, meteoròlegs i científics alerten del diagnòstic: l’activitat dels homes està afectant de manera irreversible els ecosistemes de la Terra, abocats a una catàstrofe sense precedents, davant la impassibilitat dels nostres governants, empresaris, polítics i de la nostra estupidesa.
En un article, el científic Stephen Emmott compara la nostra situació amb el que passaria si demà ens assabentéssim que l’impacte d’un asteroide destruiria la vida a la Terra el dia 3 de juny del 2072. Sens dubte, els governs del món farien tot el possible per intentar evitar l’impacte. Però, segons Emmont, malgrat que la situació és la mateixa, no farem res perquè ara el problema no és tangible com un asteroide. El problema som nosaltres mateixos.
No seran els líders del G-20 els que ho resoldran. Només hi ha una solució: canviar radicalment la nostra actitud cap al planeta. Però, hi serem a temps?
LOLA ARPA VILALLONGA
PERATALLADA
En record de Ricard Viñes
Avui, 5 de febrer, és l’aniversari, el 142è, del naixement d’un dels nostres mestres musicals més il·lustres. Em refereixo a Ricard Viñes.
A la seva ciutat natal, Lleida, hi ha una plaça que porta el seu nom, i hi ha un concurs de piano que també està dedicat al nostre músic lleidatà.
Em vull acomiadar amb un record d’una de les seves frases preferides: “La meva infantesa, la nit de Nadal, la meva mare i la meva pàtria: Lleida”.
MERCÈ MORA I CORDERROURE
LLEIDA
Les superilles
La superilla és una idea que des de fa molts anys plana sobre Barcelona, des de l’època del pla Macià. Segons dades de l’Ajuntament, constatem que el 75% dels trajectes es fan a peu i ocupen només un 25% de l’espai urbà, mentre que els vehicles, el 25% restant, ocupen el 75% de l’espai. Cal actuar si realment volem una ciutat més pensada per als vianants.
La superilla, tot i ser una idea fantàstica, és un model massa teòric i complicat d’implementar per la seva excessiva rigidesa. A Barcelona no tots els carrers presenten la mateixa intensitat de trànsit. Fent una lectura apropiada d’aquestes intensitats, es podrien pacificar molts trams de carrer en els dos sentits de la retícula de Cerdà, penetrant en les trames perimetrals i aconseguint els mateixos efectes que es pretenen amb la superilla.
A diferència del Poblenou, que té la platja a tocar, l’Eixample és potser un dels districtes amb més manca d’espais exclusius per a vianants. La Rambla de Catalunya, el carrer Rosselló i el carrer Còrsega són exemples que tothom té en ment i on es podria actuar de manera experimental i testimonial. Reconvertir alguns carrers de la trama urbana de l’Eixample en espais exclusius per a vianants podria crear unes superilles i fer més amable la ciutat als seus habitants.
L’anunci de l’Ajuntament de transformar la Meridiana en un passeig em sembla molt bona idea.
FRANCESC GUÀRDIA
BARCELONA
