Podem: corrents i mitjans de comunicació
La veritat és que Podem no s’entén sense l’omnipresència dels seus líders als mitjans de comunicació. D’altra banda, recentment la formació ha mostrat fins a quin punt funcionen les purgues per als que s’atreveixen a dissentir del corrent majoritari. Des que el pablista Ramon Espinar va assumir la direcció del partit a la Comunitat de Madrid, 12 persones afins a Íñigo Errejón han sigut acomiadades.
Costa veure en aquest horitzó un projecte seriós de gestió i de govern. Fa la sensació que els populistes funcionen acomodats en un riu permanentment enterbolit, incapaços de governar casa seva mentre llancen seductores ocurrències per intentar governar la de tots.
JOSÉ MORALES MARTÍN
PALAFRUGELL
Un jardí damunt la ruïna
Un dia la presó Model acabarà la seva penosa funció. Hi visc a prop i soc arquitecte. Tinc idees. El 1976 el Pla General Metropolità va qualificar el solar de zona verda amb una petita àrea d’equipaments, cosa que implicaria la demolició total de l’edifici. Ens ho creiem. El 1985 el Catàleg del Patrimoni Municipal, entre 860 edificis, no inclou pas la presó, que és d’un gòtic fals. Cal l’enderroc festiu d’aquesta andròmina!
No es pot transformar una galeria de cel·les sòrdides amb finestrons a patis tètrics en una escola alegre: massa reformes. La millor rehabilitació és l’enderroc, que pren un significat fascinant i suggestiu si s’aprofita la mateixa ruïna per fer-hi un parc verd a sobre, un prat suau i un turó a la cantonada alta del carrer Entença, coronat per un mirador panòptic amb vistes. Al carrer Nicaragua s’hi podria bastir un edifici de 100x30 metres i potser 10 plantes de mitjana: 30.000 metres quadrats de sostre a repartir per a cultura, escola, habitatge social…
S’ha de fer un concurs obert. Vaig enviar un dibuix a l’alcaldessa. M’ho van agrair. Potser un dia tindrem aquest gran jardí Model!
JORDI MANÉN FOLCH
BARCELONA
Sectaris
Agraeixo l’article de Xavier Bosch de divendres passat -“El tic dels espies amateurs”- perquè assenyala el perill que tenim: “No ens podem permetre ser un país de delators, un lloc on assenyalem els que pensen diferent”, diu. Totalment d’acord.
És difícil aguantar impertorbables les bafarades d’odi que ens venen d’Espanya i, massa sovint, de dins mateix de Catalunya. La nostra obligació -si volem un país millor-és resistir, ser diferents, admetre realment, sincerament, que la pluralitat enriqueix. Treballar per convèncer, però no per acusar ni difamar. Això ja ho fa, per exemple, González Pons. No caiguem tan baix.
JOSEP VARELA I SERRA
LLEIDA
Art i provocació
L’art també és provocació, i dins de la provocació hi ha d’haver el missatge. En el cas de la instal·lació del Fossar de les Moreres penso que aquesta obra ha estat fallida.
El lloc on s’instal·la l’obra en forma part i, per tant, constitueix i elabora el missatge. Aquesta és la raó del fracàs de Foc de llar : haver provocat una polèmica que no forma part del missatge que vol transmetre, el desemparament dels sensesostre, i ser percebuda com una ofensa als caiguts del 1714.
El col·lectiu que se sent ofès, al qual m’uneixo, no és l’objectiu de la reflexió que l’obra volia provocar. Al contrari, s’hi hauria adherit gustosament si Foc de llar no hagués ferit els sentiments de respecte pels morts per la llibertat.
El missatge de denúncia i l’empatia amb els més necessitats i abandonats no pot contraposar-se ni ofendre el respecte que sentim pels que van lluitar i morir pels drets i la llibertat.
ROSSANA BRESSAN MORELLO
BARCELONA
