No han entès res
Després del clamor popular de dissabte passat a Barcelona perquè els poderosos obrin les fronteres i puguem acollir els refugiats, els nostres polítics no van trigar ni vint-i-quatre hores a demostrar que, com a mínim, segueixen sense entendre res. El delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, va dir que cal fer-ho bé, i que això requereix que els sol·licitants d’asil vinguin “amb plenes condicions de dignitat”. La portaveu de la Generalitat de Catalunya, Neus Munté, deia que seria una “enorme irresponsabilitat” acollir algú sense autorització de l’Estat.
I jo em pregunto, ¿qui si no és el govern espanyol ha de posar els mitjans perquè els refugiats vinguin en condicions de dignitat?, ¿i no és més irresponsable negar l’asil, uns i altres, a gent que malviu en condicions indignes avui?
Espanya només ha acollit un quatre per cent dels refugiats que es va comprometre a acollir. Aquesta és la veritat. Com és veritat que molts volem acollir i els nostres polítics, per acció o per omissió, són responsables o còmplices del crim humanitari que entre tots, en major o menor mesura, fa anys que cometem amb els refugiats a les portes d’Europa. I ja n’hi ha prou.
ALBERT ROCA ENRICH
BARCELONA
Populisme de dretes
Quan es parla de populisme s’acostuma a incloure-hi els moviments sorgits del poble que idealitzen posicions contràries a les elits del poder econòmic i les classes privilegiades. Tot són promeses impossibles no només d’acontentar, sinó de portar a terme.
Però cal saber que hi ha partits de perfil tradicional que, fugint del terme populisme, són més populistes que els que responen a la definició. El Partit Popular promet la lluna durant la campanya, però en la pràctica del dia a dia l’eclipsa amb vergonyants incompliments.
Diuen que ells treballen pel poble com a font d’inspiració perquè el poder els l’ha atorgat el poble. Si això no és el populisme d’una dreta intolerant i hereva del feixisme més radical, que m’ho expliquin aquells que tenen a l’abast el desllorigador de la veritat, perquè prometre impossibles és pur populisme.
PERE MANUEL GIRALT PRAT
SANT JUST DESVERN
‘La La Land’
És la pel·lícula favorita dels Oscars, que agrada molt a uns i gens a d’altres. Un musical amb números molt treballats pel que fa a escenografia i música, i alhora un homenatge als musicals de l’època daurada del Hollywood dels anys 40 o 50.
Entenc tant que agradi com que no. Personalment crec que el seu mèrit és explicar la història dels somnis de dues persones i la seva relació a través d’un guió musical.
Veure-la m’ha fet recordar un dels clàssics musicals que més he vist, Cabaret, de Bob Fosse, amb Liza Minnelli, que segur que tornaré a veure. Potser també tornaré a veure La La Land, però dubto que ho faci tantes vegades com els clàssics de sempre.
EULÀLIA I. RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Vostè, lector, no existeix
Felicito Francesc Canosa pel seu encertat article publicat a la contra de l’ARA del 23 de febrer, en què comenta les conclusions de Jordi Solé Tura, el 1967, i les actuals de Joan-Lluís Marfany: el catalanisme és, en definitiva, un invent, una cosa sorgida del no-res.
La Renaixença, la Guerra Civil, l’esclafament de Catalunya com a nació, l’exili de catalanistes, l’empresonament de molts altres, etc., no són més que anècdotes sense cap fonament històric…
Com diu l’amic Canosa: estimat lector, vostè no existeix.
ARTUR BLADÉ FONT
BARCELONA
Depèn... de què depèn?
Avui és un dia trist? Potser per estar enfadat, rabiüt o indiferent...? Depèn. De vegades és difícil entendre els perquès del que passa i fins a quin punt en som responsables o no. Depèn. ¿He d’estar emprenyat per tot el que ha passat al voltant de les decisions de jutges i fiscals o m’he de sentir còmode, des de la intimitat del meu sofà, amb la cançó del Pau Donés ( Depende ) capaç de dibuixar el somriure més transgressor o suggerir el cop sobre la taula per decidir quan fa falta? Depèn?
Intueixo que haurem de desar definitivament els depèn. Haurem de prendre decisions valentes. Ho seran des de la força de la raó, pacíficament, democràticament, sempre des de l’argument dels somriures, com hem fet sempre. Però també amb la contundència de la perseverança, i amb la confiança de la màxima unitat i transparència.
Cada dia que passa ens van deixant menys excuses per trampejar amb els depèn. I és que quan es tracta que decideixin altres sobre el que podem pensar o no, sobre el que podem debatre democràticament o no, en el marc d’un Parlament lliurement escollit, ja no hi caben més els depèn. És obligat prendre decisions.
XAVIER OROZCO DELCLÒS
CARDEDEU
