Una qüestió d’humanitat
Avui dia hi ha força persones que mai dirien que volen acabar amb els refugiats, amb els pobres, amb els dèbils. Mai ho dirien, però amb els fets ho expressen. I em sembla horrible.
Som al segle XXI, en societats avançades, amb un coneixement moral i legal que ens permet entendre la dignitat de qualsevol ésser humà. Actuar com a salvatges o bàrbars diria molt poc de la nostra qualitat personal.
Jo vull acollir, però si hagués de fixar uns mínims que poguessin acceptar fins i tot els xenòfobs o proteccionistes econòmico-culturals de torn, proposaria tres passos: identificar, legalitzar, legitimar.
Quan algú truca a la porta cal saber qui és, mirar-lo als ulls, posar-li un nom, i tenim eines i recursos per saber qui és qui, d’on ve i per què truca. A continuació cal legalitzar-lo: cap ésser humà és il·legal. I, finalment, cal legitimar-lo, aplicar-li els drets que té, tractar-lo de la mateixa manera que tots voldríem ser tractats en el seu lloc.
No sembla difícil. Després ja podrem dir que ens pren el lloc de treball, o que es cola a les cues del CAP, o que ens emprenyen la seva religió o costums. No sé si serà veritat, però almenys haurem manifestat “sentiments d’humanitat”, com deia David Hume, un il·lustrat gens sospitós de res, a la segona meitat del segle XVIII.
Hi estem d’acord, en això? Per fer-ho, de recursos en tenim, només falta bona voluntat.
XAVIER SERRA BESALÚ
GIRONA
Només cassolades?
Estem assistint a una situació cada vegada més greu. A més dels grans dèficits crònics en estructures socials, sanitàries i escolars, en el crèdit democràtic, en les infraestructures que fan funcionar el país (trens, carreteres, energètiques), ara sembla que la impunitat en les estructures de la justícia s’està afermant.
La tolerància a la corrupció, que va des dels impagaments de l’IVA fins a les grans operacions de grups financers i de personatges que mouen grans quantitats de diners en una pura especulació que els porta uns enriquiments vergonyosos, sembla que creix. No anem bé, cada dia pitjor.
El poble assisteix astorat, irritat, emprenyat al que passa davant seu, però com a manifestació del seu malestar proposa fer cassolades a les nits.
Estem rodejats de llops i se’ns acut com a protesta unes ingènues i puerils cassolades. No! ¿Quan farem altres manifestacions que duguin els poders fàctics a veure, i per tant a creure, que alguna cosa profunda es mou?
No ens en sortirem només a base de cassolades!
JORDI BUFURULL GALLEGO
BARCELONA
La llibertat del Carnaval
Sense voler entrar en judicis de si és causat pel consum d’alcohol o altres substàncies, el fet és que la gent, durant els dies del Carnaval, demostra una actitud de llibertat que en el dia a dia gairebé mai té.
M’impacta molt que una persona seriosa, educada i que sempre guarda les maneres en un moment donat es disfressi públicament de tomàquet o del que vulgueu i rigui i sigui més feliç que mai!
Aquesta energia que desprèn aquesta festa m’al·lucina. I el més interessant és que hi pots trobar persones de vuitanta anys o més al costat de nens i nenes que en algun cas encara són dins del cotxet. Esclata una llibertat individual compartida per éssers que gairebé ni es coneixen, o potser sí, però que mostren una faceta de la seva personalitat ben amagada.
Una màgia real. Uns moments inesperats, fins i tot per a les persones més incrèdules i escèptiques amb aquest esdeveniment.
Visca la llibertat d’expressió!
ALBERT ALTÉS SEGURA
VIC
