Tribunal de la Inquisició?
Els set jutges que presideixen el judici al senyor Francesc Homs, al Tribunal Suprem, escenifiquen una exagerada solemnitat, tanta que semblen el Tribunal de la Inquisició. Però no poden portar-lo a la foguera.
Tanmateix, faran el que calgui per cremar-lo virtualment. El mateix que volen fer amb Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. I tot plegat per haver posat unes urnes de cartró al servei del desig d’uns ciutadans menyspreats als quals se’ls insultava dient-los que allò era una calçotada.
Però vet aquí que la verdura se’ls va indigestar als que no van participar en la festa. I, a causa del seu malestar, el vòmit els obliga a convertir una calçotada en una mena d’aquelarre on s’han de cremar els cuiners. Mentrestant, l’il·luminat en cap de la cúpula manaire espanyola diu que els acusats han de complir la llei com la resta de ciutadans. Ell, que incompleix tot el que ha de fer!
LLÚCIA NASPLEDA PARDO
BARCELONA
Compte amb les paraules
D’un temps ençà està de moda inventar paraules o donar-hi sentits dubtosos.
Dos exemples: la inexistent bonisme. ¿És un defecte ser molt bo (segons el diccionari, inclinat a fer el bé)? ¿A partir de quan s’és massa bo? ¿Tenien el defecte del bonisme Martin Luther King, Nelson Mandela o la Mare Teresa de Calcuta? Si el que es vol indicar és estupidesa, ja hi ha prou paraules: il·lús, babau, somiatruites, inconscient, al·lucinat, crèdul...
Segon exemple: en determinats àmbits s’està associant l’amor romàntic amb la violència de gènere, quan precisament aquell concepte sorgeix per contraposició als clàssics matrimonis arreglats. I si l’entenem com a tendresa i cerca de la felicitat de l’estimat o de l’estimada, és tot el contrari de la violència o dominació.
Compte, doncs, amb les paraules que subtilment ens influencien i fan que vegem el món d’una determinada manera. Com les armes, també les paraules les pot carregar el diable.
IGNASI PUIGDELLÍVOL
SABADELL
Criminalització masculina
Discrepo de la carta d’Òscar Pujol (20/02/17), que qüestionava el llenguatge masclista perquè, segons afirmava, d’ell en diem líder i d’ella manaire (jo podria dir que d’ell diem que és autoritari i d’ella que sap fer-se obeir ) o que d’ell es diu que és temperamental i d’ella que és histèrica, que és com si diguéssim que ell és autoritari i violent i ella és una dona amb caràcter. I si no sabem la diferència entre curiós i tafaner o invertir i malgastar, els ignorants som nosaltres.
El problema és que es diu que els homes d’avui som tan masclistes com en temps de Franco sense dir per què. I la immensa majoria no ho som a consciència. Ans al contrari: intentem no ser-ho. Som la generació menys masclista de tota la història i, alhora, la que més acusacions de masclisme rep. I potser alguns arribaran a la conclusió que, fem el que fem, sempre se’ns acusarà de masclistes.
Potser caldria fer un manual per als homes no masclistes per saber com hem de ser i com hem de comportar-nos per no ser acusats de masclistes. Que ens diguin com és un home no masclista segons les feministes.
JORDI AZNAR I MARTÍNEZ
BARCELONA
Justícia?
¿Com és possible que la condemna pel presumpte delicte que afronta Gemma Montull es produeixi en funció de si el seu pare implica CDC i en quina mesura, que depengui d’un mercadeig entre el seu pare i el fiscal? Crec que si la Sra. Montull és culpable hauria d’afrontar la condemna que li pertoqui segons la llei, com qualsevol altra persona, no que depengui de què vengui el seu pare al fiscal i a quin preu, mesurat en anys de presó. El fiscal no hauria d’admetre aquest xantatge.
ALFONS BRU
BARCELONA
