El 8 de març, encara
El Dia Internacional de la Dones o de la Dona Treballadora. L’any que passi un 8 de març sense aquest recordatori serà quan s’haurà aconseguit la normalitat, quan ja no calgui que els mitjans ens el recordin, quan no calguin més actes públics reivindicatius o quan per fi hagi esdevingut un dia més de l’any, com la resta.
Mentrestant, malauradament, tot fa pensar que encara ens queden uns quants anys que haurem de fer recordança del que simbolitza cada 8 de març. I si no, penseu només en les declaracions de l’eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke, que va dir que les dones havien de cobrar menys que els homes perquè són “més dèbils, més petites i menys intel·ligents”.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
El premi Pritzker de l’estudi RCR
Situat en una antiga foneria d’Olot, l’estudi d’arquitectura RCR, format per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, ha guanyat el premi Pritzker 2017, considerat el Nobel d’arquitectura.
Són tres professionals que van del localisme a la globalitat universal, amb uns projectes compromesos i respectuosos amb el seu entorn i el paisatge. Amb materials senzills, amb recursos artesans i unes formes contingudes. Ramon Vilalta diu que “s’han de tenir arrels i ales”, que és com dir “tenir els peus a terra i fer volar la imaginació”, la idea de conjuminar els interiors amb l’exterior harmònicament.
Els seus edificis relaxen, no inquieten, són tranquils, ajusten l’arquitectura a la gent que els ha d’habitar i servir-se’n. No pensen en el seu ego, no pretenen esbalair el personal, i això requereix una actitud humil. Ells ho són, cosa certament difícil en el gremi d’arquitectes quan s’arriba a un cert nivell de prestigi. A Catalunya han deixat bons exemples de la seva feina. Felicitats, RCR, sou un exemple d’excel·lència professional que ens honora com a país!
Ara la premsa espanyola els identifica com a arquitectes espanyols. Si fossin uns facinerosos els haurien definit com a catalans, com no han dubtat a fer en casos de crims a Tailàndia o de corrupció al nostre país. Fan el seu discurs i venen la nostra imatge tal com a ells els interessa: per a ells les medalles i els honors, per a nosaltres les infàmies i el descrèdit.
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
Vehicles contaminants
Vivim en una societat que ens inculca l’individualisme com a factor primari que regeix les nostres vides. Si una situació no ens afecta directament, no hi intervenim. Si ens afecta a nosaltres, als nostres éssers estimats o a la nostra butxaca, llavors alcem la veu i reclamem una solució.
Segons els estudis, el transport per carretera i la circulació urbana són els causants de prop del 40% de la contaminació atmosfèrica. La situació empitjora en països com el nostre, on el vehicle predominant és el dièsel, causant del 51% de la contaminació per diòxid de nitrogen a les nostres ciutats, un verí implacable i falsament innocu. Si passeges per la ciutat costa veure el núvol marronós que ens envolta, però si te la mires des de Collserola t’adones ràpidament que alguna cosa no va bé.
Aquell núvol és allà perquè nosaltres, amb els nostres vehicles i l’ús que en fem, hi contribuïm diàriament de manera substancial.
El seu flamant vehicle dièsel de l’any 2013 contamina, i molt. La seva motocicleta de 49 cc sorollosa, antiga i mancada d’una revisió contamina, i molt.
Per cert, ¿l’Ajuntament de Barcelona farà alguna normativa per impedir que creuers i altres vaixells s’estiguin amb els motors encesos al port de Barcelona? La ciutadania agrairia molt que tothom contribuís en l’esforç comú de dotar-nos d’un aire millor. Que no passi, com tantes vegades, que les normes s’apliquen a uns amb duresa per al gaudi d’altres.
JOSEP LLUÍS MONTE GALIANO
BARCELONA
