Reconeixement de la sanitat pública
El dia 9 de febrer vaig tenir una aturada cardíaca provocada per una arrítmia. Vaig quedar estès a terra sense coneixement. Afortunadament, els meus acompanyants van començar de seguida les maniobres de reanimació i van avisar una ambulància. Al cap de pocs minuts va arribar l’equip mèdic, que, finalment, va aconseguir estabilitzar-me.
Vull agrair a tot el personal dels hospitals de Bellvitge i del Clínic -metges, cirurgians, infermeria, auxiliars- la seva professionalitat. Vull fer un agraïment especial a les infermeres de la planta 6 de coronària del Clínic. Quan la teva autonomia està limitada estàs en mans d’altres, i en aquest cas no podia estar en més bones mans. Molts petons i moltes gràcies a totes.
Hem de sentir-nos orgullosos de la nostra sanitat perquè, malgrat la crisi, amb l’esforç dels seus professionals podem dir ben fort que és una de les millors del món. I un missatge per als que, inconscients, es vanten d’haver-se carregat la sanitat pública catalana: heu fracassat. Sento per ells el menyspreu més absolut perquè juguen amb la vida de les persones.
FRANCESC ALEMANY SERRA
BARCELONA
El futur del cinema
Hi ha dies que els cinemes es veuen plens: són els dies de l’espectador o els caps de setmana. La resta dels dies la cosa és força diferent. Les sales de cinema estan pràcticament buides durant la resta de la setmana: la majoria de sessions són desaprofitades.
Ara que hi ha les estrenes de les pel·lícules dels Oscars moltes sales tornen a omplir-se, però la cosa no passa d’un foc d’encenalls. Passat l’efecte de la propaganda tot torna a la normalitat de la poca assistència de públic i a la minva generalitzada d’espectadors any rere any. Això comporta que el nombre de sales que desapareguin no pari de créixer.
Encara hi ha un altre factor que agreuja la situació: els hàbits han canviat, sobretot entre els joves, que amb les seves pantalles portàtils han transformat el gust, l’interès i el significat del cinema mateix i la manera d’entendre’l o viure’l.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Paradoxes
Una de les paradoxes més grans de la política catalana és que els que al segle passat van voler catalanitzar Espanya, els polítics de centredreta, són ara els capdavanters de l’independentisme. No són els polítics d’esquerres els condemnats per l’estat espanyol, sinó els de dretes. Ni Oriol Junqueras ni Anna Gabriel, els inhabilitats són Mas, Ortega i Rigau.
La situació provoca un gran desconcert a Madrid, i aquí una gran incomoditat. Que el màrtir de l’independentisme sigui un polític de dretes no encaixa en el pensament que identifica reforma amb dretes i ruptura amb esquerres, com va demostrar la CUP (que no està sola en aquest pensament).
ENRIC NEBOT
CELRÀ
Jornades electorals en dia laborable
A Holanda van votar aquest dimecres. Al Regne Unit van votar el Brexit en dijous. Als EUA voten un dimarts, el mític primer dimarts després del primer dilluns... ¿On són tots els sospitosos habituals que udolen quan algú proposa que aquí votem un dia laborable en lloc de fer-ho un dia festiu? Si en països tan civilitzats i avançats com els tres esmentats ho fan, ¿per què no ho podem fer nosaltres? ¿No som tan avançats? Tres països d’excel·lència democràtica fan votar els seus conciutadans un dia laborable i no s’enfonsa el món. Al contrari: demostra una maduresa política de la qual aquí estem molt lluny.
FERRAN SAN JOSÉ LAPORTE
BARCELONA
