Per un nou Renaixement
Vivim temps foscos, marcats per la indiferència davant del patiment, amb el discurs de l’odi, la por i la culpa cap a l’altre. La persona ha quedat relegada al no res.
La història és cíclica i potser hauríem de fer una ullada al passat -adaptant-lo al present- i tornar al Renaixement del segle XVI i al moviment humanista que exaltava la figura humana i la seva individualitat, la contemplació i l’enaltiment de la natura, l’interès per les arts, les ciències, la política, etc.
Aquesta filosofia era una nova manera de veure el món, que situava l’ésser humà al centre de la seva reflexió, analitzant-ho tot en funció de les repercussions positives o negatives que pogués tenir cap a la persona: l’oposat al que passa avui.
Com diu Noam Chomsky, qualsevol societat basada en la cobdícia dels guanys personals d’una minoria en detriment dels altres és desagradable però pot subsistir. Ara bé, una societat universal basada en aquest principi s’enfronta a la destrucció total.
Tanmateix, aquesta mirada al passat de l’humanisme pot esdevenir la clau per a una societat més harmònica i pacífica, ja que cada generació té l’obligació de lliurar a la següent un món millor.
MONTSERRAT AVENDAÑO
MATARÓ
La noia de la ‘guarde’
No és el títol de cap pel·lícula. És com molts pares, mares i altres professionals del mateix àmbit o d’altres anomenen l’educadora dels seus fills i filles.
A les llars d’infants i a les escoles bressol no es guarda res. Ni mobles ni objectes. Acollim criatures de 0 a 3 anys. Els ajudem a créixer, els escoltem, els deixem fer, som al seu costat quan cal, els mirem amb ulls que saben observar però que no els jutgen… i el més important de tot: els deixem jugar!
La cura dels més petits, la relació amb les famílies, la formació permanent, l’aplicació de les noves tecnologies, la preparació d’activitats i materials que despertin la curiositat i l’interès dels infants és la nostra tasca de cada dia.
Quan els nens i nenes arriben a l’escola són rebuts amb un “Bon dia” i un somriure i cada dia intentem proporcionar-los experiències riques i acollidores, que avui no sigui igual que ahir, però alhora que les activitats quotidianes els ajudin a sentir-se segurs i, de mica en mica, més autònoms.
Nosaltres, els professionals de l’educació infantil de 0 a 3 anys, tractem els infants amb cura i respecte. És per això que exigim que la societat, les famílies i els mitjans de comunicació ens tractin amb el mateix respecte i facin un bon ús de les paraules. Ja és hora que el departament d’Ensenyament ens consideri docents. Que deixem de ser “les noies de la guarde ” i ens anomenin educadors.
NÚRIA VELEZ ROCAÑIN
BARCELONA
Empatia
Dos amics meus estan patint una greu malaltia i els que som al seu voltant estem molt preocupats.
Davant d’una situació com aquesta cadascú reacciona de manera diferent. N’hi ha que quasi no ens atrevim a preguntar, per por de molestar o fer-los sentir malament, o per no saber què dir. Però tots volem animar.
El que no s’hi val és fugir i mirar cap a una altra banda, de cap manera. Com a éssers humans tenim empatia. Siguem empàtics, doncs, i dediquem-los uns minuts del nostre temps, unes paraules, i fem molts petons i abraçades. Les motxilles de penes compartides són sempre més lleugeres de portar.
KATRIEN DE VOS
BARCELONA
La il·lusió pel canvi
Tot va començar el 13 de setembre del 2009 (diumenge per sort, no dimarts) a Arenys de Munt. Els habitants d’una vila de poc més de 8.000 habitants ens van demostrar que la societat civil té tot el poder per decidir. Tant és si hi ha urnes oficials o s’han d’utilitzar locals d’associacions. Si es vol, es pot votar.
Aquella iniciativa es va estendre com la pólvora. Jo mateix vaig tenir l’oportunitat de participar en una votació a les Franqueses del Vallès el desembre d’aquell mateix any. Va ser una prova més d’un moviment que començava a mostrar-se imparable. Des de llavors, han sigut moltes les ocasions en què hem demostrat el que desitgem, superant frens institucionals, pors mediàtiques i amenaces, per mostrar una vegada i una altra una voluntat clara.
Però som aquí, 8 anys després d’aquell lloable exemple, com al principi, intentant encara comprendre si aquelles demostracions han servit d’alguna cosa. Amb certa desil·lusió per un futur incert. Ofegats pel menyspreu de l’Estat, que ens dispensa un tracte colonial en tot el que importa per a la vida diària, o per la incertesa d’una independència de recorregut desconegut i sense líders forts que motivin la il·lusió pel canvi.
JOSEP LLUÍS MONTE GALIANO
BARCELONA
