Unió Europea: parlem-ne
¿Vull formar part d’una Unió Europea que té com a membres de ple dret països amb un nivell democràtic tan baix com, per exemple, Espanya, Hongria i Polònia? ¿I que, a més, vol incorporar, per interessos i tapant-se el nas, Turquia? ¿Vull pertànyer a una UE que rescata bancs i no persones? ¿Que tanca les fronteres a milers i milers de refugiats que fugen de la guerra? ¿Que distingeix com a Ciutadà Europeu de l’any una organització (Societat Civil Catalana) amb connexions feixistes? ¿Que manipula, pressiona i amenaça ciutadans abans d’unes eleccions? ¿Que permet el tancament de diaris per motius polítics? ¿Que, hipòcritament, s’escandalitza amb el populisme i la xenofòbia de Trump però calla quan els té a casa seva? ¿Que permet els atacs judicials, la persecució ideològica i l’escanyament econòmic a set milions i mig de ciutadans europeus que reivindiquen, pacíficament, el seu dret a decidir? Doncs no.
Els catalans, que aportem més a la UE en percentatge del nostre PIB del que ho fa Alemanya, volem una altra Europa. Volem una associació de països veritablement democràtics, amb els valors de la pau, la solidaritat, la cultura, l’intercanvi comercial i els drets humans com a referents principals, no un conglomerat de lobis que només busquen els guanys econòmics d’uns quants a còpia de retallar drets socials i laborals a la majoria.
Hi insisteixo, Unió Europea: parlem-ne.
JOAN XURIACH FUSTÉ
BARCELONA
Poema dedicat a l’arbre
Una bona manera de celebrar l’inici de la primavera aquesta setmana seria llegir un poema de Rabindranath Tagore (Calcuta 1861-1941) que reconeix l’arbre, aquest ésser viu tan maltractat però tan imprescindible en el nostre entorn:
«Caminant, escolta:
»Jo soc la fusta del teu bressol, el tauló de la teva barca, el suport de la teva taula, la porta de la teva casa, el mànec de la teva eina, el bastó de quan siguis vell, soc el fruit que t’alimenta... Jo soc l’ombra que et protegeix de la calor de l’estiu, soc el perfum que t’envolta, el refugi de les aus que amb els seus cants t’alegren les hores tristes...
»Jo soc la llenya que escalfa la teva llar en els freds dies d’hivern, soc la vorera del camí, la visió de la muntanya... I al final de la teva vida jo seré la fusta del teu taüt.
»Per tot això, caminant que em contemples, tu que em vas plantar amb les teves mans i que pots considerar-me amic, per tot això mira’m, però no em maltractis».
LOLA ARPA
PERATALLADA
Violència indiscriminada
Als llops solitaris se’ls ha definit com a individus que cometen accions terroristes sense el suport d’un grup, moviment o ideologia.
Crec que hi ha un error, atès que, moltes vegades, responen a la seva pròpia ideologia, que és la que els motiva. A Europa podem parlar d’extremistes islàmics, com a Berlín, Niça i ara Londres. Als Estats Units, i també en altres països europeus, augmenten els joves que busquen venjança contra la societat, els instituts i fins i tot els seus companys de classe, i ho fan indiscriminadament, matant a tothom que es troben al davant. I també hi ha els que ho fan per raons discriminatòries de raça o de sexe.
És un gran problema, i penso que la solució ha d’anar molt més enllà del que veiem a simple vista: l’ésser humà és qui està en perill, pel seu egoisme, el seu individualisme i, sobretot, per l’absència d’amor, d’afecte.
Per això sorgeixen monstres que compensen la carència afectiva amb una desenfrenada passió que els empeny al pitjor, a matar.
CRISTINA CASALS MASSÓ
ESPLUGUES DE LLOBREGAT
