Incrementar el reciclatge
El preocupant estancament dels nivells de reciclatge a casa nostra requereix, al meu entendre, un dràstic canvi de rumb.
Per incrementar aquest índex caldria, segons la meva opinió, motivar d’alguna manera els escèptics, que tan sols visiten el contenidor gris. La mesura punitiva, tot i que no s’hauria de descartar completament, seria només l’últim recurs.
En l’àmbit del reciclatge el que convé és inculcar a la ciutadania el concepte del win-win, és a dir, fer que pel fet de reciclar s’adverteixi un benefici immediat.
Per exemple, imaginem que amb els ingressos derivats del reciclatge del paper, del vidre o del metall es poguessin fer millores com la instal·lació de nou mobiliari urbà, de parcs infantils, d’arbrat, de carrils bici, o com la rebaixa en el preu del transport públic, etc., i que aquests guanys fossin degudament publicitats: “Aquesta instal·lació ha sigut sufragada amb els recursos derivats del reciclatge ciutadà; gràcies per haver-ho fet possible”.
Una altra fórmula podria consistir en una mena de reciclatge optatiu, en què qui s’acollís a la fórmula de no reciclar hagués de pagar l’important sobrecost derivat del fet que algú hagi de fer aquesta tasca per ell. En aquest últim cas caldria, òbviament, un estricte control.
MARTÍ GASSIOT
BARCELONA
Oblidats
Poques persones són conscients de la barbàrie que estan vivint els refugiats sirians. Els europeus porten una vida tan atrafegada i s’han tornat tan egoistes que ningú vol fixar-se en una situació que ja fa més de cinc anys que dura. S’obstinen a pensar que mai es veuran en aquesta situació i veuen el problema molt lluny, però realment ho està tant?
Milers de nens, pares i avis que fugen de la guerra són obligats a quedar-se a les portes d’Europa perquè els governs els tanquen les fronteres.
Aquest èxode de població provoca la creació de camps de refugiats on les persones viuen en unes condicions pèssimes. Una situació de desemparament que recorda vivències esdevingudes al segle XX de les quals molts europeus es van avergonyir per no haver sigut una mica més humans.
CLAUDIA MANZANO JIMÉNEZ
GAVÀ
Mesquites a Barcelona
M’ha sorprès la notícia recent de les protestes veïnals per la no acceptació de la presència de mesquites.
Això em porta a pensar que som molt oberts a totes les cultures, persones i religions fins que les tenim al costat de casa nostra. El que som és una colla d’hipòcrites.
És molt bonic fer manifestacions dient que som una ciutat d’acollida de gent d’altres cultures i procedències, però després la realitat del món veïnal demostra que quan aquestes persones volen desenvolupar la seva cultura i religió els posem tots els impediments perquè no siguin a prop nostre.
ANTONI MARTÍNEZ ROIG
BARCELONA
I ara què?
Com a mare d’una nena de quasi dotze anys, em trobo que les activitats que es fan per a nens d’aquesta edat són poquíssimes. Llibreries, museus, teatres, etc. tenen una oferta molt àmplia per a nens petits, però per als de més edat ja no fan quasi res.
Entenc que som molts pares els que encara volem fer coses amb els nostres fills els caps de setmana i ens trobem amb molt poca oferta. És una edat en què les tecnologies (mòbils, internet...) ja guanyen un terreny molt gran.
Hem de lluitar per oferir-los coses atractives, que els enfoquin a estimar la cultura i que encara puguem fer plegats pares i fills.
MÒNICA MARTÍNEZ VINGUT
BARCELONA
