Si se’ns acaba l’energia ja ens endollaran al corrent
Un nou dia a la consulta. Dutxa, cafè i a treballar. I, de nou, com gairebé cada dia, des de primera hora torno a saber que faré les coses malament.
Dos pacients a les 11.00, un altre a les 11.08, un a les 11.12, un a les 11.16, un a les 11.24 i dos a les 11.32. “Queixa’t!”, em diuen alguns, que volen que protesti; “Això no pot ser, treballeu amb persones!”, em diuen altres; “Ens sentim molt identificats amb tu!”, els últims. I seguim.
Ens hem queixat als caps, i estem altre cop igual; de fet, no ha canviat res. Sembla que en lloc de metges siguem màquines endollades a les quals pots augmentar la velocitat amb una roda: ahir vas veure 6 pacients per hora, però avui en veuràs 12, i no passa res. Mentre no se’n vagi la llum i la màquina estigui ben endollada pot anar treballant; si cal, 12 hores seguides.
Si ens passem s’escalfarà una mica, però és una màquina. Fins i tot podria sobreescalfar-se o cremar-se, però si es fa malbé la canviarem per una de nova. No oblideu dur el carregador a la butxaca, que el dia sembla que serà llarg.
ARIADNA RIERA CASTELLÓ
BARCELONA
No ofèn qui vol sinó qui pot
El programa de la televisió pública del País Basc ETB Euskalduna naiz, eta zu [Soc basc, i tu...], en què s’insultava els espanyols no bascos, és una mostra més del discurs de l’enfrontament i l’odi que, per desgràcia, s’ha fet freqüent a l’estat espanyol últimament.
Per afirmar la pròpia identitat es creen trinxeres: a una banda els llestos i els bons, a l’altra els ximples i els dolents; a una banda els pobres als quals no es fa justícia, a l’altra els membres de la casta. Les trinxeres es caven també entre identitats religioses i ideològiques.
Aquesta manera d’afirmar el que és propi a través de l’ofensa delata inseguretat i debilitat. Una identitat social, religiosa, cultural o regional, si és madura, acull, veu en l’altre no un enemic sinó una oportunitat per seguir creixent. No obstant això, cal recordar que no ofèn qui vol sinó qui pot.
JOSÉ MORALES MARTÍN
PALAFRUGELL
Educació igualitària per a tothom
Com a estudiants de primer de pedagogia, ens preocupa la declaració del Sindicat de Professors de Secundària (ASPEPC-SPS) sobre l’escola inclusiva en què manifesten: “L’escola inclusiva, amb les informacions que tenim a hores d’ara, sembla més un perjudici que un avantatge per a la secundària: diversificar encara més l’alumnat i atapeir els instituts d’alumnes amb necessitats educatives especials no suposa cap millora, ans al contrari”.
Ens preocupa aquesta postura pel fet que l’escola inclusiva no només beneficia els nens amb discapacitats sinó també tot l’alumnat del centre, ja que engloba molts valors i fa que els mestres canviïn les estratègies i apliquin tècniques cooperatives que són més eficients.
Nosaltres, com a futurs pedagogs, sabem que tothom té dret a ser escolaritzat al seu poble, al seu barri, amb els seus amics, sense que les seves mancances, discapacitats, raça, sexe o cultura siguin un impediment. Hauríem d’actuar com a societat igualitària independentment de la nostra ideologia o dels trets físics, on tothom tingui igualtat d’oportunitats. Si els professors no transmeten aquest pensament, ¿com volen que els seus alumnes es respectin entre ells?
Hem de pensar que tots som diferents, i aquestes diferències són les que ens enriqueixen no només com a persones sinó també políticament, culturalment i educativament.
MAR MARCÉ DESCAYRE / MARC PEDEMONTE PELEGRIN / MIREIA BURGUET SALA
BESCANÓ / MALGRAT DE MAR / CELRÀ
