CARTES I MISSATGES
Opinió Cartes 09/04/2017

Cartes a la Directora 09/04/2017

3 min

Amnèsia històrica

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els crèdits finals de la pel·lícula Incerta glòria van acompanyats d’imatges reals del patiment de la població civil fugint, en condicions extremes, de la nostra Guerra Civil. Aquestes escenes es van repetir uns mesos més tard a Europa, i després, al llarg del temps, en tots els conflictes bèl·lics que hi ha hagut, fins a arribar a Síria avui. No n’aprenem.

Cada generació ha de fer un aprenentatge, i l’experiència dels altres sembla que no serveix de res. Com és que a Síria hi ha guerra des de fa cinc anys? Cada dia veiem les imatges de la barbàrie que es repeteix.

Albert Einstein tenia raó quan va dir: “Només hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana; i de la primera no n’estic gaire segur”.

EULÀLIA I. RODRÍGUEZ PITARQUE

TORROELLA DE MONTGRÍ

El tramvia, una necessitat social

Barcelona històricament ha patit un dèficit en la cobertura del transport públic. Ja des de finals del segle XIX i el primer terç del XX, Barcelona va patir un creixement que va anar molt més enllà del barri de l’Eixample, i que va passar per l’annexió dels pobles del pla de Barcelona (Gràcia, Sants i Poblenou, entre molts altres).

El desplaçament per aquesta nova metròpoli era una autèntica aventura en superfície mentre no es construïa el metro de Barcelona, un mitjà que, d’altra banda, no oblidem que no podia considerar-se digne fins a la dècada dels 90.

Tots aquests anys de dèficit han provocat en la societat barcelonina, i sobretot a l’extraradi, una dependència exagerada del vehicle privat, insostenible per molts motius (contaminació, soroll, perill per als vianants, sobresaturació de les vies i de l’aparcament).

La unió de les dues xarxes de tramvia per la Diagonal no és només una necessitat per afavorir el transport col·lectiu per sobre del vehicle privat, sinó que és una exigència social i mediambiental. És un exemple a seguir. És el futur.

JOSEP LLUÍS MONTE GALIANO

BARCELONA

Llibres pont

Per tenir una futura literatura catalana s’han de promoure els anomenats llibres pont.

Es tracta d’obres de tots els gèneres adreçades a un públic, realment ampli, que inclogui des dels adolescents fins als joves adults, d’edats compreses entre els 14 i els 18 anys aproximadament. Aquesta és la franja d’edat que consolida lectors en qualsevol país.

JOANM MIQUEL OLIVERAS

MANLLEU

Treballadors públics

Els funcionaris públics no sempre giren l’esquena al ciutadà. Sortosament, sempre n’hi ha que desenvolupen la seva feina amb la constància, la responsabilitat i la delicadesa adient.

És el cas de la responsable del servei d’atenció a l’usuari de l’Ib-Salut, sense la qual no m’hauria sigut possible rebre el tractament que m’havia prescrit el cirurgià vascular de Son Espases i, anteriorment, el dia 21 de març, el meu metge de capçalera.

Després d’anades i tornades a la farmàcia sense cap èxit -“ pendiente de autorización ”, deia la recepta electrònica-, ningú sabia el motiu pel qual no podien dispensar-me’l.

Finalment, gràcies a l’actuació d’aquesta servidora pública, que es va posar en contacte amb la Inspecció, vaig poder obtenir el medicament que la mateixa sanitat pública m’havia prescrit.

Gràcies, Mercedes, per la teva dedicació. Els ciutadans en necessitem molts com tu.

LUIS VILLAFRANCA SAN AGUSTÍN

PALMA

A favor de la iniciativa ZOOXXI

L’altre dia, a les portes del Saló del Còmic, vaig veure moltes disfresses, però per a mi la millor era la que duien unes quantes persones: un pitet blanc que deia ZOOXXI. De què anaven? Eren voluntaris recollint signatures per portar a l’Ajuntament una proposta que, si s’aprova, posarà per fi punt final a l’horror que viuen els animals al Zoo de Barcelona. Una proposta que considero que s’hauria d’aprovar de totes totes.

¿Seran capaços els nostres polítics, que sempre van per darrere de la ciutadania, de no posar-se al costat dels ciutadans, que una vegada més estan fent la feina per a la qual ells mai no es posen d’acord, ni tan sols per a una proposta tan evident?

Esperem que no, i que Barcelona pugui deixar d’avergonyir-se de dir-se amiga dels animals i, tanmateix, tenir-los sobrevivint en condicions inadequades.

Espero que això sigui la primera pedra perquè, a llarg termini, el Zoo es buidi i es dediqui l’espai a una altra cosa, i cap més animal sigui engarjolat mai més.

MARIA CARME MERINO BENÍTEZ

BARCELONA

stats