Rectificació
Amb gran sorpresa i perplexitat convertida en indignació, m’he assabentat aquesta setmana de la notícia apareguda en el seu diari el 2 de febrer d’enguany en la qual es parla de contactes amb CDC per aconseguir l’adjudicació d’obres de manera irregular. Deia el seu diari: “Els investigadors creuen que contactes amb CDC [...] de directius de la UTE (com Francesc Boixadós, de Comsa) van servir per adjudicar-los l’obra per poc més de 25 milions d’euros. El 28 de març del 2012 l’Autoritat Portuària de Barcelona l’hi va concedir per aquest import”.
Nego rotundament haver mantingut cap contacte amb CDC per aconseguir l’adjudicació d’obres a l’empresa on treballava.
Nego rotundament haver mantingut cap contacte amb cap partit polític, cap és cap, per aconseguir l’adjudicació d’obres a l’empresa on treballava.
En aquest tipus de notícies acusatòries s’ha de tenir molta cura a comprovar la veracitat o falsedat de les acusacions abans de fer-les. Després el mal ja està fet. ¿Es pot donar una notícia tan greu començant per “Els investigadors creuen...”? ¿A quins investigadors es refereix?
El fet de ser un dels servidors d’una empresa i tenir poders per signar la constitució d’una UTE en la seva zona, ¿pot donar peu a pressuposar tot allò que s’han inventat sobre la meva persona?
En honor a la veritat, espero amb gran esperança i desassossec que rectifiquin les falses acusacions que m’han adjudicat.
FRANCESC BOIXADÓS
BARCELONA
L’ARA ha eliminat el nom del senyor Boixadós en la versió web de la informació, l’únic suport on apareixia
Prou de Sant Jordi per a mi
Les lleis del mercat m’han posat al meu lloc. Ja tinc clar que en els gairebé cinquanta anys de professió no he fet prou mèrits per guanyar segons quins premis, per ser valorat per determinats estaments oficials ni perquè la ràdio i la televisió considerin que l’aparició d’un llibre meu sigui un esdeveniment.
Continuaré escrivint, perquè no ho puc evitar i perquè em dec als lectors que m’animen i em segueixen, i ens trobarem sempre que vulguin i em cridin, però que no m’esperin on no em correspon. No als seients reservats per a bestsellers, no en diades reality exclusives per a qui més ven, no als premis que només premien premiables, no en pàgines culturals massa exquisides per a mi.
Aquest any, benvolguts lectors, no seré a l’esmorzar de l’Hotel Regina ni a les parades de signatures de les Rambles. Ah, i prou de dir-me mestre o número u de res. En l’actual món del llibre, els mestres són els qui més venen, i no convé que em pensi que soc el que no soc. No sé com serà el vostre món cultural ideal, però aquest no té res a veure amb el meu.
ANDREU MARTÍN
ESCRIPTOR
L’atzar
L’atzar va voler que la família de la meva mare decidís venir a treballar a Olot. L’atzar va voler que al meu pare li toqués fer el servei militar al Port de la Selva. L’atzar (ara jo ja diria que la sort) va fer que els dos es trobessin en una festa de barri. La sort va fer que s’enamoressin. La sort va ser que es van casar. La sort (ara jo ja diria la fortuna) va fer que tinguessin tres fills. La fortuna va ser que jo fos un dels tres fills. La fortuna va ser néixer, créixer i fer-me persona en aquest país. La fortuna (ara jo ja diria la gran fortuna) va ser viure uns canvis socials històrics. La gran fortuna és viure en un país especial. La gran fortuna és viure en un país on, un dia, s’engalanen els carrers amb senyeres. La gran fortuna (ara jo ja diria el luxe) és ser ciutadà d’un país on, aquest dia, li regales al teu estimat un llibre i a la teva estimada una rosa. El luxe és viure en un país on celebrem Sant Jordi com ho celebrem. L’atzar m’ha regalat la sort, la fortuna, la gran fortuna i el luxe de ser català.
Visca Sant Jordi. Visca Catalunya.
MANEL FORTIS
OLOT
