Sobre els noms de carrers i places
Després de la mort de Franco es van recuperar els noms populars de moltes vies. Per exemple, l’avinguda del Generalísimo Francisco Franco va tornar a ser la Diagonal, i la de José Antonio Primo de Rivera, la Gran Via.
També es van substituir els noms de molts personatges vinculats al feixisme que el règim del dictador havia imposat. Fa poc va ser notícia la lamentable actitud de l’alcalde de Lleida -que posteriorment va rectificar- de no voler retirar les plaques del Ministerio de la Vivienda, amb el jou i les fletxes falangistes, que encara decoraven molts edificis de la seva ciutat.
No fa gaire ha sigut motiu de polèmica la petició de rebatejar el carrer d’Arístides Maillol amb el nom de Johan Cruyff.
Per sort, la contínua remodelació de la ciutat està creant nous espais que permeten recordar molts personatges sense canvis toponímics innecessaris. És el que plantejo per a la nova urbanització de l’espai de la presó Model.
L’11 d’agost d’enguany farà 10 anys de la mort de Lluís Maria Xirinacs i Damians, i penso que ja seria el moment d’homenatjar-lo i recordar-lo. Amb la mort de Franco recent, Xirinacs va convertir, durant dos anys, la vorera del carrer Entença de davant de la Model en un altaveu enorme per reclamar l’amnistia i en un espai de reflexió per a tots els ciutadans que cada dia s’hi acostaven. Donar el nom de Xirinacs a aquell indret seria un acte de justícia. Tenim lloc i data. Només cal posar-s’hi.
FRANCESC GIRALT MARTÍNEZ
SANT JUST DESVERN
Educació i accés al món laboral
L’article de Vicenç Villatoro del diumenge 16 d’abril (“Fer Pasqua abans de Rams”), que parlava sobre la colossal pèrdua de temps per explicar segons quines coses quan no es té una base cultural suficient, em serveix d’excusa per carregar contra aquest corrent d’opinió tan de moda que vol convertir les escoles en el trampolí perfecte d’accés als llocs de treball. Això és confondre l’educació i la cultura general amb l’accessibilitat laboral que tant interessa a les empreses i a alguns polítics.
Quan les primeres civilitzacions es van plantejar portar els nens a l’escola no ho van fer per facilitar l’accés al món laboral sinó per formar els ciutadans en l’esperit crític i facilitar l’accés a la cultura i als fonaments del coneixement. Això es va mantenir fins que la complexa tecnologia del segle XX va complicar el tradicional mètode d’accés al món laboral (l’aprenentatge com a meritori o com a aprenent) i les empreses van veure que la formació dins l’empresa reduïa els beneficis i van començar a reclamar la formació laboral des de l’escola. Però aquest no és el paper de l’escola, sinó la formació dels joves perquè tinguin la capacitat d’entendre les claus del món en què viuen (científiques, sí, però també artístiques, històriques, espirituals i ètiques).
En cas contrari tindrem gent molt adequada per ocupar un lloc de treball particular però incapaç de copsar les claus bàsiques del món en què viuen, i per tant incapaços de comprendre el significat del conte de Perrault Pell d’ase, com comentava el senyor Villatoro.
JORDI PLAIÀ I MUNTANER
BARCELONA
Pere Tapias, que descansi en pau
Aquest dissabte passat, 22 d’abril, es va saber la mort de Pere Tapias. L’excel·lent cantant i gastrònom de Vilanova i la Geltrú (Garraf) ens ha deixat, i amb ell Catalunya perd una gran persona i també un gran exponent de la cultura popular catalana.
Pere Tapias era un gran català, una persona de 70 anys amb una potent càrrega d’humanitat i bonhomia.
Que descansi en pau.
JOSEP M. LOSTE
PORTBOU
