Unitat al Parlament
Quan parlem de la falta d’unitat al Parlament català, ¿sabem bé el que diem?
La unitat és una condició indispensable per assolir objectius, indiscutiblement. Però cal entendre adequadament en què consisteix. Unitat no significa absència de llibertat de pensament, falta de contrastos o diàlegs unidireccionals (que ja no serien diàlegs).
Les persones aportem la riquesa dels nostres pensaments, la nostra creativitat, la nostra iniciativa. És lògic i bo, molt bo, que hi hagi motius d’oposició, contraposició d’opinions. La unitat s’aconsegueix després d’aquests aparents xocs, es construeix i s’enforteix des de la voluntat de cadascú d’aconseguir un objectiu, una fita, des de la capacitat de proposar qüestions i cedir, si cal, a favor de l’objectiu comú.
És a dir, la unitat és unitat de voluntats per aconseguir un objectiu, és superació de diferències. Si no seríem ninots manipulats: tots a pensar i fer el mateix, de la mateixa manera, amb el mateix pensament. No caiguem en el sensacionalisme. Que lleig que és buscar l’èxit exagerant els fets o destacant-ne els pitjors aspectes.
MARIA ÀNGELS MATÓ I PALLÍ
GIRONA
En record del professor Abel Martínez
El dijous 20 d’abril es van complir dos anys de l’assassinat per part d’un alumne del professor de secundària Abel Martínez Oliva a l’Institut Joan Fuster de Barcelona i, incomprensiblement, el Govern de la Generalitat encara no ha aprovat un protocol per prevenir casos de violència en contra dels docents i treballadors dels centres escolars, ja que, segons he llegit a la premsa, ho pensa fer el mes vinent.
Al meu entendre, no tan sols és indignant que encara no ho hagi fet, sinó que també ho és que el 2015, quan van succeir aquests fets tan luctuosos, ni tan sols existís un protocol de prevenció d’aquest tipus de situacions, tenint en compte que són força habituals els casos de violència escolar en contra del professorat: insults, amenaces i, fins i tot, agressions físiques, tant per part d’alumnes com de pares.
Aquesta vergonyosa situació de desprotecció només té una explicació: la poca consideració que tenen pel professorat els últims anys tant els diferents governs com la societat en general. Les causes d’això són, d’una banda, els prejudicis i el desprestigi de valors com l’autoritat, el respecte i la disciplina -que malament que sonen, oi?-, que s’han tendit a confondre erròniament amb l’autoritarisme d’èpoques passades, i, de l’altra, la criminalització del càstig (i no estic parlant, ni de bon tros, de pegar ni de posar de cara a la paret!) a partir d’una visió pedagògica excessivament sobreprotectora dels alumnes, fins al punt de considerar que un zero o una mala nota, un suspens, pot traumatitzar un nen.
El meu record per l’Abel Martínez, i també per tots aquells professors que han hagut de patir qualsevol tipus de violència en l’exercici de la seva professió.
JOSEP VILÀ BATLLE
OLESA DE MONTSERRAT
França alleuja Europa
En la primera ronda electoral francesa, un inesperat joc de caramboles ha aplanat el camí d’un hàbil noi de 39 anys cap a l’Elisi, un dels centres de poder polític mundials més forts. En Marxa (EM, com Emmanuel Macron), un nou partit una mica buit de contingut, és una arma de doble tall que li ha permès nedar i guardar la roba cap a la conquesta del màxim poder. Després de saltar del vaixell a la deriva del Partit Socialista com a ministre d’Economia d’Hollande, la seva gesta no deixa de tenir mèrit com a pragmàtic producte de màrqueting.
França s’ha despullat dels tradicionals partits dominants d’esquerra i dreta sense, afortunadament, caure en els extrems, optant per un centre polític més representatiu de la població gal·la.
Europa respira alleujada. Vive la France, vive la République!
LLUÍS AMAT I SURÍS
BARCELONA
