Programes de televisió
No m’agraden els reality shows plens de famosos de primera i segona fila que avui dia omplen bona part de la graella televisiva. No acabo d’entendre quin és l’atractiu de veure un grup de gent coneguda (uns més que altres) convivint i barallant-se en una casa o en una illa del Carib. Però tampoc entenc les nombroses crítiques que sovint sento a tot arreu.
Els canals estan plens de tot tipus de programes tradicionals com pel·lícules, dibuixos animats, concursos o documentals, o més minoritaris, com els dedicats a la pesca o les subhastes.
Per què no deixem de queixar-nos de tot? Si no ens agrada un programa podem canviar de canal. Tenim canals públics, privats, locals, de pagament, plataformes online... Hem de triar el que ens agrada i deixar que tothom trobi el seu programa sense criticar ni caure en el típic “només hi ha futbol i premsa del cor”. Actualment es poden trobar els temes més variats. I, si no, sempre podem agafar un llibre.
ANABEL PÉREZ LÓPEZ
SANT JUST DESVERN
El problema dels okupes
Sento amb perplexitat i enuig la notícia que en una comunitat de la Bisbal d’Empordà els veïns hi han instal·lat càmeres de vigilància, forrellats, han tapiat portes, etc., per evitar l’ocupació. Els veïns, que paguen religiosament els seus lloguers i serveis, es queixen a més que aquests okupes són màfies organitzades que trafiquen amb les claus dels pisos, es comporten de manera incívica i que fins i tot han rebut amenaces. Algunes vegades he sentit algun advocat intentant explicar l’inexplicable: que un cop un habitatge és okupat no pots desallotjar els nous inquilins si no és a través d’un procés judicial llarg i estressant.
Senyors polítics, ja n’hi ha prou! Canviïn la llei. El sentit comú i la justícia estan per sobre de lleis absurdes i injustes. El primer dia que un propietari denuncia que un individu ha entrat al seu habitatge la policia hauria de desallotjar-lo immediatament, i que l’okupa rebés la corresponent sanció per delicte d’apropiació indeguda de la propietat privada. Llavors el problema de l’ocupació s’acabaria ràpid.
No m’estranya que cada vegada més gent no voti o voti els partits animalistes: almenys aquests protegeixen els animals, vostès no protegeixen ni les persones.
GUILLERMO MARTÍ CEBALLOS
SANT POL DE MAR
Arrels a l’aire
Segons l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, un 72% dels que tenen els pares nascuts a Catalunya votarien sí en un referèndum d’independència, mentre que un 16% d’aquest perfil demogràfic votarien no.
En cas de tenir els dos pares nascuts fora de Catalunya, els percentatges es capgiren: 22% per al sí i 52% per al no. Per a aquest últim col·lectiu, potser l’idioma no és prioritari (el castellà és dominant), no senten la cultura catalana com a pròpia o prefereixen les televisions espanyoles (gens objectives amb Catalunya) a TV3. Potser es tanquen en banda per por, per un legítim sentiment espanyol, per ignorància o, igual que el 16% de fills de pares catalans que votarien no, perquè viuen molt bé dins d’aquesta Espanya postfranquista.
Ara bé, ¿la majoria dels milers de catalans que formeu part d’aquest 52%, realment us sentiu còmodes amb la situació que vivim a Catalunya? Amb l’espoli fiscal, la sanitat pública torpedinada des de les clavegueres de l’Estat, el boicot a les infraestructures, els recursos judicials contra lleis aprovades per la gran majoria de partits (també aquells que voteu) del Parlament de Catalunya, el menyspreu permanent, les mentides contínues...?
Com va escriure Suso de Toro: “¿Es pot ser ciutadà de Catalunya i no saber-se humiliat ni sentir-se ofès?” Us convido a construir plegats una república de tots, més democràtica, justa, pròspera i integradora on no hi hagi ciutadans de segona i on ningú (manllevant Pedrolo) “es quedi amb les arrels a l’aire”.
JOAN XURIACH FUSTÉ
BARCELONA
