Publicitat
Publicitat

CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 03/05/2017

Dret a viure i morir dignament

Les persones tenim dret a viure dignament, i jo em pregunto: ¿per què no tenim dret a morir dignament?

S’han conegut diferents casos de persones amb malalties greus que han fet públic el seu desig de morir i no ho han aconseguit i d’altres que sí però ho han hagut de fer clandestinament.

Recentment hem pogut veure el cas de José Antonio Arrabal, una persona malalta que prenia la decisió del suïcidi i penjava un vídeo a les xarxes socials perquè no poguessin culpar cap altra persona d’ajudar-lo. En lloc de morir dignament va haver de morir sol.

L’home és un animal racional, encara que de vegades aquesta afirmació em genera dubtes. Una persona no té dret a decidir que vol morir dignament; en canvi, als animals els podem portar al veterinari perquè deixin de patir.

El Parlament de Catalunya ha tramitat una proposta de llei per a la despenalització de l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi per presentar-la a la mesa del Congrés.

Esperem que es reconegui ben aviat el dret a tenir una bona mort.

ARNAU RAMOS

BARCELONA

Gràcies a Sant Joan de Déu

La nostra filla va haver d’ingressar durant quatre dies a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, i tot i que vam passar moltes hores a urgències fins a poder pujar a planta, no canviarem mai la nostra opinió de satisfacció i agraïment cap al personal de l’hospital. Començant pel Dr. Rubén Díaz, per la seva atenció personalitzada de dilluns a diumenge a qualsevol hora del dia i amb la paciència i el tacte que tota família desitja. A la Dra. Casano, per haver atès tots els nostres dubtes durant l’hospitalització. A tots els voluntaris que dia rere dia dediquen el seu temps a fer que els nens i nenes hospitalitzats oblidin per uns instants on són (Pallapupes, la fundació CTAC, en especial a la gosseta Mel).

També el nostre agraïment més sincer a totes les infermeres de la planta 9 de l’hospital, pel tacte i dedicació que teniu cada dia amb els més petits. Feu la vostra feina des de la vocació i amb una amorositat que fa que sigui difícil oblidar-vos. Berta, Dora, Anne, Laura, Meritxell, Sonia, moltíssimes gràcies.

Desitjo que aquesta carta us arribi per animar-vos a seguir treballant com fins ara, tot i les adversitats econòmiques que pateix el sistema sanitari. Tota la família us agraïm la vostra dedicació.

MARTA ESTEVE MARTINEZ I MARCOS GARDUÑO LEÓN

TIANA

‘Bullying’ lingüístic

Els anglicismes han arribat per quedar-se. L’anglès no és només una llengua culturalment dominant, sinó que té una gran capacitat per crear noves paraules o reciclar-ne d’antigues. El cert és que cada dia ens agrada més importar-les quasi mecànicament, sense plantejar-nos si és realment necessari. Quan no tenim una expressió equivalent, certament té sentit adoptar un anglicisme, però quan ja disposem d’una expressió autòctona per indicar el mateix significat, ¿per què el comprem si no ens aporta res de nou i a més ens causa inseguretat en la seva pronunicació o escriptura?

És que no existia l’assetjament escolar abans que es parlés del bullying? És que no hi havia assetjament laboral abans que arribés el mobbing? Per què els hem importat tan alegrament? Perquè són expressions més curtes? O és que potser volem aparentar saber més anglès del que realment sabem? O potser volem semblar cool, fashion o trendy?

Francament, espero no acabar sent víctima d’un assetjament cultural per negar-me a emprar moltes d’aquestes paraules supèrflues.

Per cert, ¿quin seria l’anglicisme per a aquest tipus d’assetjament?

OMAR PÉREZ CASTÁN

BARCELONA

Més continguts de