‘Le triomphe de l’amour’
No puc evitar somriure llegint les mostres d’admiració i aprovació generalitzades que ha suscitat la tendra història d’amor d’Emmanuel Macron. No sé com presidirà el seu país. Potser és cert que és molt jove, però la seva integritat emocional és un bon símptoma de maduresa i resistència davant les envestides de la hipocresia, i espero que sàpiga plasmar-ho en la seva gestió.
Que bonic que seria que el món real fos així, que tots respectéssim i entenguéssim els sentiments de tothom, que fóssim assertius i ens adaptéssim als canvis i circumstàncies que la vida ens va portant. Però això de moment és una utopia; si no, aquesta història no seria notícia.
El que és realment difícil no és que la teva parella tingui més o menys anys, o que ja hagi tingut altres relacions, unes circumstàncies que reben suport en molts àmbits. Les envestides, els prejudicis destructius i els bastons a les rodes per sobreviure com a parella i família et vindran de tota aquesta gent que ara s’entendreix amb Macron, que posaran un “M’agrada” al seu Facebook i que diran que l’amor ha de ser com el futur del nostre país: lliure, integrador i democràtic.
MARIBEL URREA MEJIA
CORNELLÀ DE LLOBREGAT
Sortejos escolars
Aquest any el nostre fill ha fet 3 anys. El curs que ve deixarà la llar d’infants per anar a l’escola. Aquí comença tot un procés que, en lloc de ser engrescador, motivador o enriquidor, genera nervis, intranquil·litat, dubtes, desconfiança i, en alguns casos com el nostre, decepció, tristor i impotència.
Decepció perquè el procés d’escollir escola ja el vam fer fa dos anys, quan vam apostar per la seva llar d’infants pensant que el nostre fill tindria continuïtat dins del mateix centre. Vam apostar per un model d’ensenyament que ens semblava innovador i engrescador. Totes les promeses que asseguraven que tots els nens de la llar entrarien al mateix centre s’han anat desdibuixant a mesura que s’acotava el procés.
Tristor perquè el nostre fill ha fet amics, com aquells amics que nosaltres encara tenim i que vam conèixer a la llar d’infants i ens van acompanyar tota la infantesa, i els conservem com la joia més valuosa del món. Ara un sorteig els separarà.
Impotència perquè no hi podem fer res. El sistema és transparent, diuen. Però no funciona quan uns pares no poden escollir l’escola on volen que vagi el seu fill, quan també es queden fora de la seva segona i tercera opció, quan en lloc de generar il·lusió genera angoixa, quan l’educació del teu fill depèn d’un sorteig. ¿Sortegem la parella amb qui conviurem la resta de la nostra vida? ¿O la carrera que volem estudiar? ¿L’empresa on volem fer carrera professional? Si tot això és fruit d’una reflexió i una decisió personal, per què hem de sortejar l’educació del nostre fill?
Diuen que el perquè d’aquest sistema és que la Generalitat no vol escoles buides. Però ¿la Generalitat mira per la sostenibilitat de les escoles o per l’educació dels nostres fills?
Tot això és el que sento quan no puc escollir quina educació infantil de segon cicle ha de rebre el meu fill.
MARC SALUD SALUD
BARCELONA
Contra els grafitis
Estic d’acord amb la carta del Guillermo Martí Ceballos (“Grafitis incívics”, dilluns 8 de maig). A mi també em fa pena veure com s’estenen aquestes pintades incíviques fins i tot per fora de la ciutat. Moltes no són netejades i poden mantenir-se durant anys, cosa que contribueix a la degradació de l’entorn.
Davant d’aquesta desídia de les administracions per tenir cura d’un territori cada cop menys harmoniós i més desendreçat, estaria bé crear brigades de voluntaris, com les que de tant en tant s’encarreguen de netejar boscos, rieres o el fons marí, per esborrar aquestes pintades incíviques que no fan altra cosa que enlletgir i embrutar l’entorn.
ALBERT RECASENS
BARCELONA
