Publicitat
Publicitat

CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 13/05/2017

Les injustícies dels punts per accedir a l’escola

Que el nostre fill de 12 anys no hagi entrat al centre educatiu que havíem escollit no és cap notícia. El percentatge de famílies que acaben portant els fills a la primera opció no és més que una dada, maquillada pel departament d’Ensenyament, provocada pel pragmatisme de molts que no acaben decidint-se per l’opció que voldrien perquè saben que tenen poques possibilitats d’aconseguir plaça i es resignen a optar per la més viable.

En el nostre cas, els barems s’han escapat de tota lògica. ¿Com s’explica que es bonifiqui que el pare o la mare hagin sigut alumnes del centre i no que ho hagi sigut el mateix nen? Amb la mare a dins fa 25 anys, més punts; amb el nen des de fa 8, cap. I quin sentit té donar una continuïtat familiar a l’alumnat d’un centre?

També hi ha la picaresca, com empadronar-se de pressa i corrents a ca la tieta o anar al metge de confiança per tenir el certificat d’al·lèrgies, que sí que puntuen. Per sort, això últim ja queda descartat a partir del curs vinent.

Potser algú pensa que no hem tingut plaça perquè som uns babaus. No hi estic d’acord. Farem trampa, potser, perquè ens toqui un viatge a Katmandú, però no per l’educació dels fills. Quins valors li hauríem transmès si la seva educació en aquesta nova etapa hagués començat amb una gran mentida?

MIREIA ESTRADA GELABERT

BARCELONA

Els catalans, sense selecció espanyola

¿Recordeu l’última vegada que la selecció espanyola de futbol va disputar un partit a Barcelona? Ja fa dotze anys, va ser un partit amistós contra el Perú que es va jugar a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. I de partit oficial no se n’ha fet cap des del 1975.

¿Com és possible que sent la segona ciutat més gran del país, tenint una gran representació de jugadors catalans en les convocatòries, tenint tres dels millors estadis d’Espanya i veient la passió que aixeca la roja al territori català, on a la final del Mundial del 2010 va concentrar 75.000 persones a l’avinguda Reina Maria Cristina, no hagi acollit cap partit de la selecció espanyola des del 2004?

Davant d’aquestes dades tan evidents, i malgrat l’esforç d’organitzacions com Barcelona con la Selección, que estan setmana rere setmana intentant fer possible el somni de molts joves, només ens queda pensar que tot això és per una absurda qüestió política.

Els culpables? Tots aquests dirigents que no són capaços de veure la pluralitat i acceptar que no només representen uns quants.

SERGI TRILLAS

BARCELONA

Agnotologia i política: el poder de la ignorància

El ministre d’Energia, Turisme i Agenda Digital ens informa de l’estat de la qüestió en el cas Castor. Ofereix dades que espera que creguem perquè és el govern qui ens ho diu. Però amb l’historial que arrossega el Partit Popular, ¿de debò que ens n’hem de fiar? Només cal recordar quan l’aleshores ministre de l’Interior, Mariano Rajoy, ens parlava dels “ hilillos de plastilina ” en el cas Prestige, o quan el ministre Acebes afirmava “ Ha sido ETA ” en els atemptats islamistes de l’11-M, el 2004. Mentides que generaven dubte, una injecció deliberada d’ignorància més estudiada del que ens pugui semblar.

S’anomena agnotologia, un terme introduït pel professor de la Universitat de Stanford Robert Proctor a finals del segle XX que estudia la postveritat. O com la publicació de dades científiques tendencioses o errònies genera un dubte culturalment induït que atorga poder a qui les difon, el poder de la ignorància. Un poder que lamentablement ofereix massa bons resultats a certs polítics.

Potser que ens ho fem mirar!

MARTA CATALAN TORAN

ARENYS DE MAR

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT