L’ombra de la mediocritat
No tinc prou edat per haver patit directament les conseqüències de la guerra fratricida que va assolar l’estat espanyol, però sí per haver viscut el que va quedar en aquest país després de la postguerra: un país on la corrupció era el sistema que mantenia l’estructura de l’Estat.
Tot el que a Catalunya s’havia aconseguit amb l’empenta modernitzadora de la Mancomunitat i amb la República va haver de donar pas a la mediocritat com a signe unificador. 40 anys de dictadura van acabar omplint l’administració, la justícia i les direccions d’empreses públiques de perfils polititzats, sense nivell intel·lectual, mancats d’ètica i sense cap autoritat moral sobre subordinats, administrats i ciutadania en general. Esclar que aquesta manca de referent moral no impedia que se n’exercís una altra, d’autoritat: la del yugo y las flechas dels vencedors. Era la conseqüència lògica d’una guerra que van guanyar els que es van alçar contra un poder legitimat i democràtic.
El que em resulta incomprensible és que, 40 anys després de la mort del dictador, la sensació que transmeten les administracions, les empreses públiques (les que queden i les que es van privatitzar) i la justícia sigui que la mediocritat és la norma imperant. Els nostres governants han perdut qualsevol autoritat moral: per corruptes, per encobridors de corruptes o per la incapacitat de donar solució a la corrupció. I la justícia ha esdevingut una eina al servei dels poderosos i sense marge per autoregenerar-se.
Jo no tinc cap solució a aportar. Però constatar que hem aconseguit avançar tan poc en les nostres estructures socials és descoratjador. La modernitat tecnològica ens ha atrapat i potser serem capaços de reprendre el creixement econòmic i fins i tot de fer veure que l’atur ja no és una xacra. Però tot això serà malgrat la mediocritat que, com una ombra freda i sense ànima, ens cobreix i ens impedeix veure el sol.
CARLOS M. UNDA
TARRAGONA
Susana Díaz i els diminutius
S’ha instal·lat en la societat la utilització abusiva dels diminutius, no tan sols quan ens dirigim als nens, sinó també entre adults. L’últim que recordo és el que va utilitzar la candidata Susana Díaz en el debat a tres per la direcció del PSOE.
“ El PSOE está malito ”, va dir Díaz. En aquest cas el sufix que expressa la idea de mida petita, és a dir, el diminutiu, està mal utilitzat, ja que el PSOE no està malaltet, sinó greu i a l’UVI.
ANTONI VILANOVA CASALS
BARCELONA
Agraïment a la Maternitat
Fa unes setmanes, el nostre fill Bru va haver de ser ingressat a la unitat de nounats de la Maternitat de Barcelona. Havia patit complicacions que posaven en perill la seva vida i que podien deixar-li greus seqüeles.
Gràcies a l’equip de la mater, avui el Bru encara la vida ple de salut i comença a somriure. Els metges i les infermeres l’han salvat amb el saber i els recursos de la medicina més avançada del món, la que ofereix la nostra sanitat pública, amb grans professionals com el Juan Manuel, el Jorge, la Montse, la Deborah, la Mireia, la Mercè, l’Eli, la Sandra, l’Olga, la Marta, la Carme... i la resta de cares amables que ens han acompanyat. Ens han donat explicacions clares i entenedores, sense amagar-nos la gravetat de la situació ni crear-nos angoixes evitables, i ens han ajudat a tirar endavant. Ens regalaven uns minuts preciosos, tot i la pressió d’una feina que segur que s’ha agreujat amb les retallades.
Hem pogut estar sempre al costat del nostre fill. Els germans del Bru -l’Aina, el Marc i el Pau, que també ens han ajudat moltíssim en aquest mal pas (gràcies, ninos!)- també han pogut ser-hi. L’atenció que el nostre fill i nosaltres hem rebut a la Maternitat no té preu. La salut tampoc. No deixem que ens la prenguin els que es vanten d’haver-nos destrossat la nostra sanitat i els que la volen convertir en un negoci en mans privades.
El Bru tot just estrena la vida i ja ens ha ensenyat el que és realment important.
CRISTINA MAS I JOSEP LLUIS DEL ALCÁZAR
BARCELONA
Una veu i un gall
Avui fa tot just una setmana que ens despertàvem amb el rebombori del resultat del Festival d’Eurovisió. Amb el ridícul de l’actuació del representant espanyol, Manel Navarro, rematada amb un gall que el farà passar a la història.
Malauradament, aquest guirigall (mai més ben dit) ha eclipsat el que per a mi va ser l’autèntic protagonista de la nit: Salvador Sobral, el cantant portuguès, amb una balada que era tot senzillesa i sensibilitat i que va arrasar en les puntuacions.
Ja friso per poder anar a un concert del Salvador o de la Luisa Sobral, la seva germana i compositora de la cançó (o millor, de tots dos junts).
JOAN GARCIA
L’HOSPITALET DE LLOBREGAT
