CARTES I MISSATGES
Opinió Cartes 27/05/2017

Cartes a la Directora 27/05/2017

3 min

Actors grans, grans actors

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Jaume Pla Pladevall, als seus 89 anys, fa un monòleg de 90 minuts en l’obra de Víctor Alexandre Abans que pugi el teló. Un treball admirable que es va presentar en un Teatre Romea ple de gom a gom, amb unes paraules prèvies d’homenatge de Carles Canut i Josep Maria Pou, que va explicar que amb l’experiència de la vida es va aprenent l’ofici, i va llegir el seu discurs d’acceptació del premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català: “Vull compartir aquest premi, en primer lloc, amb aquells que, ja grans, en edat respectable, en actiu o jubilats, amb molts més mèrits que jo, amb molta més carrera al darrere que la que pugui tenir jo, no han tingut mai l’oportunitat de pujar aquí dalt a recollir un premi. Companys que mantenen la vocació intacta; companys de petits papers, que els agrada la seva feina i són feliços amb el que fan; companys que van obrir camí; gent que honora l’ofici d’actor amb una dignitat honorable. En nom d’ells accepto el premi i amb ells el comparteixo”.

Magnífic homenatge als actors grans i que fa un retrat exacte de Jaume Pla, que fa 60 anys va estrenar al Romea l’obra de Ionesco La cantant calba. Un home carregat d’il·lusió i d’energia desbordant que durant la representació va anar desgranant etapes de la seva vida i anècdotes plenes d’humor de la seva professió.

En Jaume Pla reuneix tres atributs en grau superlatiu: és un actor gran, un gran actor i una gran persona. Esperem que pugui continuar gaudint del seu ofici, acompanyat per la seva família, i que els que l’estimem ens delectem amb la seva presència als escenaris. Gràcies, Jaume!

JORDI LLEAL I GIRALT

BADALONA

La imposició, consellera de la ignorància

Amb la quantitat de vies democràtiques que hi ha per governar amb solvència un país, ens trobem en la dels despropòsits. Com es pot entendre la situació actual de l’Espanya cavernícola? No passa dia que els retrògrads no continuïn forçant el xoc de trens entre el govern de l’Estat i Catalunya. El més senzill seria parlamentar, una paraula malsonant per als interlocutors polítics que tenim a l’abast.

Aquest dilluns Catalunya va demostrar voluntat negociadora en presentar-se a la capital per fer conèixer la necessitat del referèndum que volem, per assolir democràticament l’estatus que ens correspon com a país. Però el govern de Rajoy, amb el seu tarannà impositiu, s’ha enfilat per les parets.

Les amenaces no porten solucions, més aviat al contrari, crispen la ciutadania i generen, això sí, prou energia per aconseguir la llibertat. La solució és acceptar les propostes dels nostres representants, que volen acabar amb la ignorància de la realitat catalana. ¿Tan difícil és establir un diàleg consistent, senyors?

JOAN JANOHER I SADURNÍ

FORALLAC

Quan els dies compten no es pot demanar paciència

La meva àvia ja no m’escolta, de fet em mira però tampoc no em veu. Mira la televisió amb cara de no veure-hi res. De tant en tant gira la cara cap a terra i somriu: potser recorda alguna nena amb trenes jugant a la sorra, i canta, sense energia. Canta alguna cosa suau i feble, com una espelma que s’apaga. Quan li dono l’esmorzar em pregunta qui soc i m’explica que tenia una neta, que ja no la veu però que s’assembla a mi. No l’hi retrec, la miro i jo tampoc no trobo aquella dona viva i forta.

No podem sortir de casa, mai no la deixem sola. Ha perdut l’autonomia de mica en mica, com els records, com el somriure. Ens estimem la iaia, però ella ja no ho sap. A la nit tot és pitjor. Ella no dorm. Nosaltres tampoc. Anem darrere d’ella per fer-la tornar al llit cada mitja hora. L’endemà, a quarts de set, arriba la noia que la cuida perquè tots hem d’anar a treballar, sense descansar. A la llar d’avis encara hi ha llista d’espera. En té per a dos anys. Dos anys. L’assistenta social em diu que és qüestió de paciència. Dos anys. Molt em temo que abans de dos anys la nostra àvia s’oblidi d’obrir els ulls, i el seu cor s’oblidi de bategar.

ANNA NAVARRETE

TARRAGONA

stats