La torre de Babel de Rodalies
Arriba la calor, i amb ella la saturació de turistes als trens de la R1 de Rodalies. La línia del Maresme es converteix en una torre de Babel. Destinació? Calella, Blanes... i Barcelona, la gran capital, que engoleix turistes i escup barcelonins com jo, que hem anat veient com la ciutat es transformava en un parc temàtic, com els preus es disparaven i com viure-hi es convertia en un luxe.
Encara recordo quan, de petita, baixàvem de Gràcia a Barcelona els diumenges, a passejar per les Rambles. I no parlo de fa tant de temps, era a l’època de les Olimpíades, les que ens van posicionar en el mapa i van iniciar aquesta bombolla del turisme.
Ara, des del Maresme, pateixo la voràgine de turistes al tren, i em torno a sentir expulsada i contrariada alhora, perquè a mi també m’apassiona descobrir noves ciutats buscant els millors preus...
Així doncs, quina és la solució? ¿Assumir els danys col·laterals que suposa el turisme? Tot i que no m’agradi aquesta evidència, no sé veure-hi una altra sortida.
MARTA CATALAN
ARENYS DE MAR
Criteris discutibles en l’adjudicació d’escoles
Escollir escola per al nostre fill no està sent un procés senzill. El centre que vam sol·licitar en primera opció no ens ha estat concedit.
És lògic que si hi ha més nens que places en una escola concreta hi hagi uns criteris raonables que donin preferència a uns alumnes sobre els altres, com per exemple tenir un germà escolaritzat al mateix centre o pertànyer a una família nombrosa. El que no trobo gens raonable és que es doni també prioritat a qui ha tingut el pare, la mare o un germà escolaritzat a l’escola sol·licitada. Aquest criteri discrimina la resta d’alumnes sense que existeixi un motiu raonable que ho justifiqui, ja que no promou la conciliació familiar, ni afavoreix cap altre interès digne de protecció. A més, és injust per als alumnes que són fills de persones que vam estudiar en un municipi diferent d’on estem residint actualment.
Per això emplaço el responsable del departament d’Ensenyament a dir-nos quin és el motiu que justifica aquest tracte desigual, i l’animo perquè finalment es decideixi a eliminar-lo de cara al curs vinent. M’indigna que no tots tinguem igualtat d’oportunitats en l’accés a l’escola pública o concertada per als nostres fills.
ANTONI FERNÁNDEZ LABORDA
BARCELONA
Periodisme i propaganda
Soc conscient de la dificultat que es publiqui aquesta carta, però no puc evitar enviar-la. Em trobo arribant a l’equador del grau de comunicació. Quan vaig començar aquest camí tenia al cap dues possibilitats força oposades: enfocar-me cap al periodisme o cap a la publicitat. No ho tenia clar, totes dues coses m’atreien. No obstant això, a mesura que va passant el temps, i tot i saber que hi ha molt bons professionals, es va instal·lant en mi un sentiment d’animadversió cap al periodisme. Per què? Perquè no és periodisme.
De periodisme de veritat en queda molt poc. Entenc el posicionament, és lògic, tots tenim opinió i ideologia i és normal que vulguem defensar-les. Però el que no és normal és que es distorsioni la informació, se n’oculti una part o es destaqui només allò que interessa per fer més rellevant la nostra postura. I és que cada vegada el periodisme s’assembla més a la publicitat -a la publicitat de la política-, però a una publicitat oculta i disfressada d’una altra cosa. Així que des de fa uns mesos em vaig decidir a enfocar-me cap a la branca publicitària, aquesta publicitat que vol vendre’t alguna cosa i no ho amaga.
DEI ARROYO SANCHIS
VALÈNCIA
Qui ens fabrica el mòbil també ens el destrueix
Dia a dia es multipliquen al voltant nostre els aparells tecnològics que cobreixen les nostres necessitats i els nostres capricis. El telèfon mòbil s’ha convertit en un element indispensable per a la nostra quotidianitat.
Deixant de banda la pressió social que patim per estar permanentment actualitzats en les tendències tecnològiques, què ens obliga a canviar el mòbil tan sovint? La resposta és cada vegada més clara: l’obsolescència programada, la programació de la vida útil d’un producte que es decideix en el procés de fabricació, de manera que, un cop exhaurit el temps calculat pel fabricant, el nostre telèfon deixa de funcionar correctament o senzillament no funciona.
¿Sabem el que realment comporta? Estem rodejats de tecnologies i hauríem d’utilitzar-les per informar-nos millor del que passa al nostre entorn. No vull acabar sense esmentar la silenciada guerra del coltan, una de les repercussions de l’obsolescència programada. Tots plegats hem de decidir com fer d’aquest món un lloc millor per conviure, per sobreviure.
IRENE GÓMEZ BÁRCENA
BARCELONA
