L’agraïment anònim
No l’he conegut personalment. Però amb la grandíssima habilitat de posar les paraules exactes a gran part dels meus sentiments, dels meus pensaments i de la meva visió vocacional, és com si el conegués profundament. Va aconseguir connectar el meu cor amb la seva persona a través dels seus escrits. Crec que feia fàcil una cosa molt difícil de fer en una societat com la nostra: “Compartir ara i aquí les meves inquietuds, il·lusions, pors i alegries”. En definitiva, parlar de cor a cor d’allò que dona el veritable sentit de la vida. Enmig del ritme frenètic del nostre temps, les seves paraules eren aturada i consciència. Llegir algun dels seus articles implicava, gairebé sempre, complicitat i energia per fer un pas més en la meva tasca vocacional d’acompanyar joves i famílies en el moment màgic de l’adolescència.
No l’he conegut personalment però hem connectat molt a fons. És la màgia del llenguatge del cor. La gran habilitat d’aquest home no era només saber escriure molt i molt bé, sinó també saber posar això al servei de la sinceritat, de les persones i de la vida.
Que tot allò que ens has ofert ho sapiguem transmetre de la mateixa manera. Agafem el teu relleu. I el del Xavier Melgarejo. I el de tants d’altres. “La vida s’aprèn vivint-la, sovint a patacades”. Aquesta n’és una.
Gràcies i bon viatge, des del cor. Fins aviat!
DAVID CODINA I RIQUÉ
SANT ESTEVE DE PALAUTORDERA
Bon viatge
Totalment aclaparat per la notícia de la mort del Carles Capdevila, un cop insuportable.
Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels. Descansi en pau.
FERRAN SAN JOSÉ LAPORTE
BARCELONA
Gràcies, Capde
Em prenc la confiança d’anomenar-te Capde tot i que jo no puc parlar des de l’amistat, però sí des de la modèstia i l’admiració més profunda. No ens coneixíem, no ens hem vist mai i això que has estat repartint humor, educació i criança a Lleida en diverses ocasions. Ara ja no hi seré a temps, però n’he après tant de tu i em queda tant per aprendre encara… Et vaig descobrir amb l’ARA, com a cara visible d’un nou diari que sorgia a Catalunya, en el qual he confiat des del primer dia. M’he fet fan incondicional dels teus articles, d’aquestes finestres de realitat que ens obries cada dia per parlar-nos de la vida, d’aquelles coses que sembla que un director de diari no escriuria mai, per posar-ho a l’abast dels teus lectors, amb quotidianitat i familiaritat. Per això suposo que t’has fet estimar tant, encara que no t’hàgim conegut.
El teu recull d’articles La vida que aprenc és una petita joia que ens permet reflexionar, alimentar l’ànima i valorar tot allò que ens envolta. Ets una d’aquelles persones que resulta motivadora, de les que admires sense més, no solament pel vessant professional sinó també pel personal.
Som molts, moltíssims els anònims que t’admirem i que avui ens sentim una mica orfes. Ets una font d’inspiració i de motivació i és d’agrair el llegat que deixes, la teva empremta, el teu coneixement i les ganes d’escampar-lo. Gràcies, Carles; gràcies, Capde!
Un record, amb tot l’afecte, a la família, la seva dona, Eva, els seus quatre fills i a la família de l’ARA. Quina sort que heu tingut vosaltres que l’heu tingut sempre a prop!
NÚRIA MORA GRÀCIA
LLEIDA
Mestre i company
Eres d’aquelles persones que m’han fet ser una mica com soc. Costa tant de parlar de tu en passat!
Eres a la contraportada del nostre 9 Nou i sempre el començava a llegir per aquesta pàgina. Eres aquell que venies a l’escola a fer una xerrada i ens feies descobrir que el millor era educar amb humor. Deies als pares allò que és més essencial amb una certesa que removia totes les rutines. Eres com un company i un mestre de tots els que som mestres, un d’aquells que dignifiquen la nostra professió. Defensor dels que sempre hi són, dels que s’arremanguen, dels que mai reneguen de la seva tasca, dels valents, dels senzills...
Recordo quan vas venir a Vic a presentar l’ARA. Des de llavors va ser el meu diari, i llegir-te ha sigut un altre cop tot un plaer. La setmana passada vas omplir l’Atlàntida i ens vas poder mirar i descobrir que t’abraçàvem amb els ulls.
I les teves piulades al Twitter que sempre em feien somriure, sobretot aquell “:)” discret, però que tots sabíem que volies dir que havia perdut el Reial Madrid.
Soc una mica com tu, amb molt d’orgull. Ara estic molt trista. Voldria abraçar també l’Eva i la mare que et feia aquells petons que curen.
I saps què farem també per tu? Votarem i guanyarem, i construirem un país que s’assembli a la teva exigència d’honestedat i a la teva joia de viure.
CARME VILARÓ ROVIRA
VIC
