El mestre Carles Capdevila
Fa quatre anys et vam convida a Lleida per inaugurar les primeres jornades educatives del Col·legi Maristes Montserrat i vas acceptar acompanyar-nos perquè et va agradar la nostra iniciativa i perquè tu sempre has tingut una mirada molt educativa i social. Fa un any vas tornar pel 25è aniversari de l’Associació Antisida de Lleida. Vas iniciar la ponència lloant la tasca del voluntariat català en associacions, posant en relleu els “emprenedors socials”, com els anomenaves.
Ens vas explicar que vivim moments històrics perquè hi ha un cert descontentament i paràlisi dels models socials actuals basats en el capitalisme. Demanaves canvis reals i una aposta clara per una societat més compromesa que cuidi prioritàriament les persones. Vas intuir que els períodes de canvi seran moments convulsos i potser difícils, per això ser optimista serà imprescindible. Ens vas deixar aquesta frase convidant a l’activisme social: “Quan vols arreglar el món no cal demanar permís. El món del canvi és un món d’acció”.
També ens vas parlar dels “emprenyadors”, els que posen bastons a les rodes. I vas compartir la teva vivència amb el càncer. Deies que l’optimisme no cura per si sol però fa viure millor, i viure millor pot arribar a curar.
Et trobarem molt a faltar perquè hi ha poca gent que parli com tu, des del cor, sense por, amb coherència i amb optimisme. Descansa en pau, amic, per a molts sempre seràs un gran mestre!
JOAN PIFARRÉ VIDAL
LLEIDA
Elogi de la cultura uigur
En l’entrevista (ARA, dijous 25 maig) de la Sònia Sánchez a Rebiyaa Kadeer, presidenta del Congrés Mundial Uigur, s’assenyala amb cruesa i sinceritat la realitat de la nació uigur, agreujada des que Xi Jinping dirigeix la Xina, una Xina, recordem-ho, dominada per l’ètnia han i que no dubta gaire a l’hora d’impulsar polítiques d’assimilació de les nacionalitats molestes. En el millor dels casos, les redueix a expressions purament folklòriques i poca cosa més.
Del 2005 al 2007 vaig viure al nord de la Xina, a la província de Heilongjiang, on la presència dels uigurs era bastant notòria, una gent que, fora de Xinjiang, es guanya la vida sobretot venent pa (el nang ) i unes broquetes delicioses de carn de be.
Dels uigurs se n’ha volgut dir “terroristes” perquè són musulmans i, com molt bé diu a l’entrevista la Sra. Kadeer, els provoquen “per generar una resposta violenta i tenir excusa per a la repressió”. En aquells dos anys, vaig empatitzar força amb ells.
Val a dir, finalment, que la música tradicional dels uigurs ha exercit molta influència en les nacions d’ascendència turcmana per haver establert els dotze uigur muqam, el tipus de melodia utilitzat en la música de Xinjiang, un estil musical i un conjunt de fórmules melòdiques usades per guiar la improvisació i la composició.
MOISÈS STANCKOWICH ISERN
GAVÀ
La postveritat
Què és la postveritat? Més enllà de la veritat? No existeix el més enllà. La persona feliç ho és gràcies als llaços que estableix amb la veritat i amb l’amor.
¿Establir-se en la postveritat significarà no tenir -fora d’un mateix- cap punt de referència que atregui les pròpies facultats superiors? ¿Significarà reduir-se a la pròpia subjectivitat? ¿O potser sotmetre’s a la subjectivitat dels altres? En tots dos casos la persona esdevé esclava.
Afirmar la veritat és acceptar que existeix una realitat fora d’un mateix i fora dels que m’envolten. Realitat magnífica que val la pena conèixer.
La paraula postveritat i la presa de posició a favor de la postveritat ens ha de posar en alerta, perquè ens converteix en esclaus i, més greu encara, ignorants d’aquesta pèrdua de llibertat.
MARIA ÀNGELS MATÓ I PALLÍ
GIRONA
