Alfonso Guerra i companyia: sou uns cracs!
Alfonso Guerra, una de les patums del PSOE, exigeix mà dura al govern espanyol i que apliqui l’article 155 de la Constitució espanyola.
Els catalans, tant els que són independentistes com el que no ho són, tenim bona memòria i recordem les seves aparicions als mitjans de comunicació, per exemple quan va declarar: “ Nos hemos cepillado el Estatuto ”, amb una catalanofòbia desbordant.
A més, també recordem els seus viatges amb avions de les forces aèries de l’Estat per als seus assumptes particulars, i el seu germà Juan Guerra, que en va fer de les seves amb negocis bruts que li van costar la vicepresidència.
¿Ell i Felipe González quina esquerra diuen que representen? Ni una paraula sobre la República, i Pedro Sánchez fent callar les joventuts del seu partit que volien parlar del tema. És com un concurs d’oxímorons: monarquia republicana; estimar Catalunya escanyant-la; plurinacionalitat i sobirania única...
Als anys cinquanta estava de moda una copla de Los Galindos que em permeto modificar i que se li pot cantar al PSOE: “De la República, què? / De la República, res. / Heu de comprendre / si això segueix així / que us podreu quedar / caminant tots sols / pel pedregar”.
Tots aquests polítics del PSOE es mereixerien que els atorguessin la Creu de Sant Jordi per propagar l’independentisme entre els catalans. Són uns cracs!
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
Distopia
¿Es poden reduir els anhels de la humanitat i la nostra història com a espècie a un desig d’immortalitat del cos? Ara es comença a teoritzar sobre una posthumanitat en què cada individu serà immortal gràcies als avenços en les aplicacions mèdiques de les noves tecnologies.
Aleshores, en una hipotètica vida eterna al planeta Terra, ¿caldria tenir una feina? ¿Necessitaríem els aliments tradicionals per tal de mantenir un cos immortal? ¿Tindríem un líder o algú que ens guiés en el nostre viatge inacabable?
¿No ens cansaríem de viure sense preguntar-nos per què vivim o què significa estar vius? ¿Les emocions i els sentiments es considerarien debilitats o coses indesitjables?
A mi aquest món feliç de realitats virtuals on el pensament humà només és útil si té aplicació tecnològica, em sembla pobre i molt allunyat del llegat que ens han deixat totes les grans ments de la humanitat. M’estimo més recordar els meus morts, i no tenir por de la mort, ja que és llei de vida.
JOSEP M. LOSTE
PORTBOU
Dedicat a Carles Capdevila
Vull expressar la tristesa que suposa la pèrdua de Carles Capdevila, una persona que he anat seguint en tota la seva trajectòria. Un professional que treballava en l’ofici que més li agradava i per vocació. Ferm i contundent comunicador de valors i de l’essència de la vida. Feia les coses des del cor.
És aquesta la vida que gratifica, que satisfà i que omple a tothom. I sempre estava a punt per fer converses, diàlegs i sumar esforços en tot el que ens fa créixer com a persones bones i que transmeten saviesa a les noves generacions que comencen a formar-se. El món educatiu, el món cultural i el món social eren l’hàbitat preferit de l’amic Carles.
Endavant amb la seva empremta, ara és l’hora de recuperar els seus llibres i els seus articles, que són tan valuosos i preciosos.
Tenim un fill i li explico com has sigut de meravellós!
TERESA ESTRADA I FAMÍLIA
TARADELL
