Tramvidòlatres
No és fàcil raonar amb els que fan del tramvia un ídol al qual s’ha de venerar de manera acrítica. Els escèptics som automàticament titllats de dretans, de contaminadors i d’antisocials. Però, una vegada més, els que no creiem en poders màgics intentarem promoure la reflexió:
-Si el tramvia va bé no és pas per cap condició immanent ni per cap prodigi sobrenatural, sinó perquè circula per un espai segregat. La prova és que un autobús circulant pel seu carril bus ofereix les mateixes prestacions (i fa més parades!).
-També hi ha l’enorme diferència de la versatilitat: l’autobús no és captiu de les vies!
-I cal considerar la descomunal diferència de cost: comparem el cost de pintar un carril bus amb el cost d’una gran infraestructura com les vies.
Resumint, el tramvia s’emporta ingents quantitats de diners i no aporta cap benefici diferencial respecte al bus. És una andròmina que perjudica la mobilitat general dels ciutadans. ¿Volem transport ràpid i eficient? Carrils bus! Volem transport no contaminant? Bus elèctric!
Fer passar pel centre de Barcelona artefactes obsolets com el tramvia és un espantós nyap urbanístic i un error econòmicament ruïnós. S’ha de ser força tramvidòlatra per no veure-ho.
ALFONS BOSCH
BARCELONA
Coets, turisme, oci
Al títol he volgut remarcar aspectes ben presents en la nostra societat actual, com poden ser les revetlles -ho vam comprovar la setmana passada-, els turistes que visiten la ciutat, les festes nocturnes que acaben ben de matinada... Són tots mostres d’una societat que s’ho passa bé.
Els coets, com més soroll fan, més costen i més gran és la satisfacció del tirador. El turista, com més visites fa i més restaurants visita, més diners es gasta i més feliç sembla. Els noctàmbuls, com més consum fan de begudes i com més facin l’espectacle, més diners es gasten i també més gran és la satisfacció. Carpe diem, en definitiva.
Però just al costat hi ha una altra societat que la premsa, la ràdio i la televisió ens recorden que està en la marginació, en el sofriment, en la gana, en la pobresa.
Són els que mai tenen vacances, els que queden al marge de la felicitat que alguns sí que es poden permetre.
Com sempre es diu, les coses ben repartides són més justes. Potser caldria una mica menys de felicitat dels que poden tenir una vida normal i una mica més de col·laboració amb Càritas, la Creu Roja i tantes ONG que vetllen per intentar donar dignitat a la vida de moltes persones que viuen en permanent precarietat. Saber compartir és una mostra d’humanitat, de gran civisme i de solidaritat.
JORDI BUFURULL GALLEGO
BARCELONA
Empar Moliner, antihistamínica
Benvolguda Empar Moliner:
Sisplau, tingues compassió de nosaltres! ¿Tu saps el que suposa moure, durant el temps que dura la lectura dels teus articles, més de quatre-cents músculs alhora, trenta dels quals són a la cara?
Llegint-te et quedes tan i tan a gust que sempre s’acaba fent llarg esperar el teu article de l’endemà. Sempre, sí! Però divendres ja va ser massa! I fins i tot jo, que soc abstemi, he decidit apuntar-me amb tu a anar a votar al pub. Això jo no m’ho perdo!
Gràcies, Empar, per regalar-nos aquestes estones endorfíniques que endolceixen qualsevol gust amarg del Procés i animen a apuntar-se a l’optimisme com a antihistamínic dels que només sembla que hi siguin per amargar-nos la vida.
XAVIER OROZCO
CARDEDEU
