Per fi, anul·lats
Per més que arribi quaranta anys llargs després de la mort del dictador feixista, cal celebrar amb satisfacció i orgull la declaració de tots el grups del Parlament de Catalunya de la nul·litat dels consells de guerra franquistes. El Parlament ha demostrat unànimement la voluntat de rebutjar i anul·lar la despietada repressió i venjança imposades a prop de 64.000 persones només a Catalunya, encausades entre el 1938 i el 1978 per raons polítiques, sense parlar dels centenars de milers de persones que van haver d’exiliar-se per fugir del terror del règim, com també els seus familiars i descendents, que en van patir les conseqüències.
Molt en particular, cal agrair l’esforç i la constància que han demostrat les associacions memorialistes catalanes, molt especialment la Comissió de la Dignitat i, en particular, el seu coordinador, Pep Cruanyes.
El fet que aquesta fita històrica s’hagi produït a Catalunya, i enlloc més de l’estat espanyol, i molt menys al Congrés de Diputats, demostra un cop més que, per sort, Catalunya és diferent.
HENRY ETTINGHAUSEN
LA PERA
Violència
He llegit amb molt d’interès l’article de Marina Subirats publicat fa uns dies titulat “L’aprenentatge de la violència” a l’ARA. Abans que res, voldria dir que l’article m’ha agradat moltíssim tant per la lucidesa de la seva anàlisi com per la denúncia de la violència en general i de la masclista en particular. Les xifres que aporta són esgarrifoses, i la denúncia sobre les causes socials d’aquest fet és molt encertada.
Vull felicitar-la per no haver caigut en el gastat argument que és a l’escola on s’ha educar contra la violència. L’escola sempre ha condemnat de paraula i de fet qualsevol acte violent; fa uns anys amb el càstig (paradoxalment una manera d’exercir violència contra la violència), i ara a través de la reflexió i la mediació.
Diu Subirats: “La violència s’aprèn”. Voldria afegir el paper que hi juguen els mitjans de comunicació, la televisió i internet. Sovint s’hi emmascara la violència publicitant una pel·lícula com “d’acció”, quan en realitat es tracta d’autèntica “violència”. La violència també s’aprèn d’aquests models que arriben a infants i adolescents. En la societat que esmenta l’autora hauríem d’evitar d’alguna manera la presentació de conductes violentes, i els mitjans haurien de dir les coses pel seu nom: acció no és equivalent de violència, i hi ha excel·lents pel·lícules d’acció no violentes.
RAMON PUJADES
BARCELONA
65,6 milions de persones
L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) ha calculat que actualment aquest és el nombre de persones que han hagut de fugir dels seus llocs d’origen a causa de les guerres, persecucions o violacions dels seus drets. Aquesta agència treballa, mentrestant, per ajudar-los a les zones de conflicte o en aquelles on s’han pogut refugiar.
Són desplaçats i refugiats que necessiten acolliment i ajuda humanitària en zones perilloses. Es parla d’ells? Es treballa per fer real l’ajuda que necessiten? Es diu que és la pitjor crisi humanitària des de la Segona Guerra Mundial. En canvi, no es veu una mobilització general i efectiva dels governs dels diferents països per solucionar aquesta situació d’emergència. Tot sembla reduït a les imatges, encara que dures, fugaces d’un qualsevol d’aquests telenotícies que ens informen, més que res, de l’última picabaralla entre partits o de l’últim fitxatge milionari del nostre equip de futbol.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Dinar de germanor
Dimecres ens vam reunir al voltant de la mateixa taula en un dinar de germanor voluntaris i usuaris de salut mental per acomiadar l’Associació Ressorgir. Durant nou anys hem pogut trobar-nos en un petit espai al sisè pis del número 88 del carrer Bruc de Barcelona per compartir els tallers, gràcies als quals hem pogut recuperar habilitats i destreses, i hem pogut créixer com a persones.
Ara tots aquests serveis els proporcionen els clubs socials i els centres de dia, i moltes associacions com la nostra ja no tenen la utilitat que tenien quan es van fundar.
Jo he d’agrair a Ressorgir haver pogut fer bones amistats i haver-me pogut integrar en un espai normalitzat com el Teatrí de Butxaca que dirigeix en Salvador Barrau i Viñas a Ràdio Gràcia des de fa nou anys, en el qual jo col·laboro des de fa més de tres anys.
Vull fer constar també que gràcies a l’Associació Ressorgir fins i tot he retrobat el goig d’enamorar-me.
XAVIER MARTÍ GARCIA
BARCELONA
