Deures d’estiu
Ha acabat el curs escolar i arriben les vacances, però al meu fill, ves per on, li han posat deures. Les vacances serveixen per desconnectar, per trencar la rutina, per fer coses diferents, per gaudir de la vida familiar.
Quina gràcia que li faria al mecànic haver de continuar reparant alguns cotxes durant les vacances, al metge haver de continuar curant els malalts, a l’advocat haver de participar en alguns judicis via telemàtica o al paleta haver-se d’emportar uns quants sacs de ciment i una pila de maons per no perdre la pràctica.
Podem estar d’acord o no amb els deures al llarg del curs, però durant les vacances em sembla una equivocació pedagògica greu i un fet poc humà. I no em val l’argument que així no oblidaran el que han après. Que diantre han d’oblidar! I si hi ha coses que s’obliden, ja les tornaran a recordar! O és que tothom recorda com es fa una anàlisi sintàctica o una equació matemàtica anys després d’haver acabat els estudis obligatoris?
S’entén que tingui deures qui suspèn una assignatura, però pel que fa a les assignatures aprovades el que cal és desconnectar, que ja es tornaran a connectar al setembre i durant nou mesos.
A aquests mestres i professors que tant els agrada posar deures els en poso un: llegir el llibre El mito de los deberes. Un infant, fins i tot un adolescent, no és un adult en miniatura. Ni de bon tros! Com deia Maria Montessori: “Cal alliberar l’infant de la tirania de l’adult”. Quina llàstima que aquesta tirania també la practiqui una part del professorat.
TONI GIMÉNEZ
CARDEDEU
La llengua dels catalans
No me’n sé avenir que hi hagi catalans -de nacionalitat i de llengua- que publiquin sempre els seus llibres en espanyol. Com passa amb alguns músics, que canten les seves cançons en altres llengües. Però també m’estranya que els mitjans de comunicació catalans, quan en fan la promoció -això no falta mai-, no els preguntin per aquesta (per a mi evident) paradoxa. En canvi, aprofiten qualsevol visita/entrevista amb artistes espanyols per preguntar-los pel nostre Procés.
JOAN SANTO COTS
SANT CUGAT DEL VALLÈS
Incitació a l’odi
És curiós, una estelada en una grada d’un estadi és una clara incitació a l’odi (a qui?) i una bandera espanyola amb l’aguilot feixista en una manifestació de la Falange davant de l’Ajuntament de Madrid, quan Puigdemont hi va a fer una conferència, no ho és, i per tant la policia no la retira. Massa temps, massa veus callades; és el silenci còmplice de polítics i intel·lectuals espanyols que no obren la boca ni diuen ni piu sobre el baix nivell democràtic amb el qual afronta el problema el govern espanyol, amb el beneplàcit del PSOE i Ciutadans.
Algun dia se n’hauran d’avergonyir, és el silenci dels mesells, el de la progressia espanyola amb poques excepcions, com Podem i algú altre. Sáenz de Santamaría quan parla dels unionistes catalans els qualifica de “bona gent”; els catalans independentistes què són, doncs, mala gent? Afegeix que estem limitats per la mida de l’urna: beneïda limitació, senyora!
Ja no es limiten a dir als catalans què, quan i com s’han de fer les coses, sinó que, a més, ens diuen què som, i això és una decisió personal. Ningú ens pot obligar a ser el que no volem ser: espanyols. Som catalans perquè volem, som una nació perquè la volem, som una cultura perquè l’estimem, i amb tots els que vinguin siguin d’on siguin formem un sol poble: això no ens ho prendran ni a les bones, per un plat de llenties, ni a les males, posant-nos a tots a la presó.
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
