Els mestres que critiquen els que els critiquen
Com cada estiu, assistim a una de les batalles més ancestrals. En un dels bàndols, els que s’atreveixen a insinuar que els mestres tenim moltes vacances, que qüestionen tot el que fem i que aprofiten les xarxes per manifestar-se.
A l’altra banda del ring, els ofesos, tips de tantes calúmnies i reivindicant la seva honorabilitat. I us preguntareu, per què passa això?
Probablement, en el primer dels casos, la gelosia i la desinformació són les protagonistes. I, en l’altre, sembla que molts tenen la necessitat de demostrar que sí, que tot s’ho mereixen amb escreix, i així entren al joc.
Doncs bé, s’anuncia que des d’ara mateix es pot desfer aquest cercle viciós. Els primers disposeu de dues opcions: recuperar l’oblidat art d’informar-vos abans de dictar sentència o recordar que hi ha un lloc anomenat universitat on podeu cursar una carrera que es diu magisteri i després presentar-vos a unes oposicions i... Tatxan! Fi de les vostres angoixes!
I els segons recordem per què vam decidir fer-nos mestres, tanquem els ulls i pensem en aquelles mirades plenes de vida i curiositat i només a ells, als que tenim al davant cada dia, demostrem-los per què som i no només fem d’educadors.
ALBERT PERICHE VERDIELL
TARRAGONA
El PSC d’abans
Obro el diari i trobo la foto somrient de la Sra. Parlon, que em comunica que la solució per a Catalunya és un nou Estatut. Magnífic. Tornar a començar (el hàmster...), en lloc de, per exemple, reivindicar l’Estatut que vam acordar tots plegats fa anys, que es va aprovar legalment i que després ens el van escapçar, també molt legalment, no fos cas. Una proposta que s’afegeix a la del federalisme, quan ningú més l’ha reivindicat; si no hi ha ningú amb qui federar-se, és més aviat difícil fer-ho.
Els que tenim una edat enyorem aquell PSC combatiu, positiu i amb propostes assenyades... no sé pas on ha anat a parar, però ni hi és ni se l’espera. Això sí, esgarraparan uns quants vots en llocs molt concrets i des de Madrid (o Sevilla) no els cridaran a l’ordre. Tan bon noi que semblava l’Iceta, fins que va decidir sortir a les fotos amb el García Albiol i l’Arrimadas.
JOAN DOMÈNECH OLIVA
BARCELONA
Pep Cruanyes
Que després d’uns 42 anys el Parlament hagi rendit homenatge a prop de 64.000 víctimes de la repressió judicial franquista, declarant il·legals les sentències polítiques que els van condemnar, és una de les màximes fites que s’han assolit per recuperar la memòria històrica. Hi ha al darrere un cúmul de sentiments i d’emocions de milers i milers de famílies, i aquest fet ha comportat, malgrat els anys dels fets criminals, una compensació de dignitat i de justícia per part dels representants polítics.
El PPC, d’origen franquista, s’ha apuntat a aquesta proposició per unanimitat. Per estratègia? De ben segur que a l’estat espanyol seran incapaços no només de tenir una iniciativa semblant sinó d’apuntar-s’hi; seria com trair els seus pares, avis i besavis.
Crec que les normes per rebre la Creu de Sant Jordi eren, fins al cas de Carme Chacón, que s’hagués presentat un nombre elevat de signatures de persones i entitats a favor d’una personalitat l’aportació de la qual hagués dignificat Catalunya en diversos camps professionals. Pregunto: quant de temps ha de passar per atorgar-la a Pep Cruanyes, ell que és el portaveu de la Comissió de la Dignitat? Què esperen el Col·legi d’Advocats, l’IEC, l’ANC, Òmnium, Plataforma per la Llengua, etc., per començar a moure’s?
SALVADOR DOMÈNECH
SANT QUIRZE DEL VALLÈS
