Respectar els ritmes
Més que ser independentista, me’n declaro. Reconec que m’ha costat relativament poc fer meva la causa. La família (pares, avis...) m’havien explicat històries de la història del nostre país i m’havien fet viure el sentiment català amb naturalitat, sense transmetre’m mai cap bel·ligerància envers ningú. “Que hi hagi pau”, era l’eslògan més preuat per als que havien patit la guerra. Així doncs, sense haver-me plantejat mai seriosament la independència, com sí que havia fet amb altres causes socials, em va semblar un pas endavant lògic dins el meu pensament declarar-me’n.
Ara bé, de realitats n’hi ha tantes com ciutadans, i en els darrers anys he vist molta gent que, des de realitats molt allunyades de la meva, estan fent un viratge cap a postures obertament catalanistes. Tota aquesta gent mereix que se li respecti el ritme i el camí que va fent. Alguns conclouran que el millor per a tots és la independència, d’altres no ho veuran gens clar i preferiran altres tipus de relació amb l’Estat.
És per a aquesta gent que cal que existeixin uns comuns que, sense tancar-se a res, s’ho plantegin tot. Té més mèrit el dubte de qui vol comprendre i està obert a recórrer camí junts, que la fe cega de qui exclou el dubte simplement perquè no li ha calgut cap esforç per creure en la causa.
ALBERT BALLARÍN I ADELL
BARCELONA
‘Offshore’
És el títol de l’últim llibre de l’escriptor Petros Màrkaris i forma part de la sèrie del policia Kostas Kharitos. Situa l’acció, com és habitual en ell, en la societat grega actual. En aquest cas tracta les empreses offshore ; és a dir, les que tenen la seu financera en una localitat i la seu productiva en una altra. Fa una denúncia social.
Si durant aquests anys de crisi Màrkaris mostrava molt bé les restriccions econòmiques, ara els personatges de ficció viuen la sortida de la crisi. Però mentre alguns se la creuen i la celebren, perquè se’n beneficien, d’altres continuen veient-se i trobant-se fora d’aquest suposat ressorgiment econòmic generalitzat de la societat.
Aquí al nostre país passa el mateix: n’hi ha que veuen que tot ha millorat i n’hi ha que no ho veuen així. Jo l’únic que puc dir és que no hi ha dia que no vegi persones necessitades buscant en els contenidors restes de menjar per passar el dia o productes que puguin reaprofitar o revendre. Veig indigents i veig moltes situacions de penúria. No veig la millora que ens volen fer creure.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Referèndum revolucionari
Ens trobem davant la possibilitat (no tenim la certesa absoluta) de celebrar el referèndum que molts catalans anhelaven. Jo, com a membre de Catalunya en Comú, estic a favor de l’autodeterminació, encara que molts companys estan entre el sí i el no. Molts voldríem una tercera opció, com ja hi era en el 9-N. No obstant, i vist el poc o nul interès del govern de Rajoy per arribar a un acord amb el govern català, crec que caldrà optar per una de les dues opcions extremes. Malgrat no tenir el vistiplau del govern central, cosa previsible tractant-se de gent ultramuntana i d’extrema dreta, hem de participar activament en l’organització i defensa d’aquest referèndum. No valen excuses ni mitges tintes.
Hem donat sempre suport a l’autodeterminació dels pobles, i encara que ens pronostiquin les deu plagues d’Egipte, hem de trencar amb l’ statu quo, amb lleis obsoletes i injustes, com una Constitució que no reconeix Catalunya com a nació i de la qual només es compleixen els articles que interessen al govern.
La revolució és ara i aquí, i s’ha d’estar a punt. Aquest moviment potser farà que altres pobles de l’Estat s’adonin que cal plantar cara a Madrid, perquè no es pot estar esperant sempre.
VÍCTOR MONTAÑÉS I BORRÀS
LLEIDA
