Una feminista en minifaldilla
La història del feminisme sempre ha anat lligada a la concepció dels cossos. Els últims anys el moviment feminista s’ha preocupat de temes com la gestació subrogada, les polítiques d’imatge i l’objectificació dels cossos femenins als mitjans de comunicació i publicitaris. I sempre hem sabut que quan algú comet una violació està violant un cos. Amb la problemàtica dels sanfermines, pensem que estem avançant: s’estan prenent mesures per evitar que successos de violació o assetjament se succeeixin en festivals o festes populars. Però què passa quan vas pel carrer i sents que el teu cos ja no és teu? Que és d’aquell noi que et fa algun comentari. Que és dels que et miren perquè se’t veuen massa les cames. Que és de l’home que dissabte en una discoteca cèntrica de Barcelona t’agafa dels cabells o el braç. Que et fa un petó a la galta. El teu cos és seu.
Com el pots recuperar? La sobirania del teu cos depèn de si la societat et pren seriosament. Es parla molt del masclisme estructural, però sabem què és?
Fa poc a la universitat ens van preguntar quantes noies havíem patit assetjaments pel carrer, o si coneixíem algú que n’hagués patit. Totes vam aixecar la mà. Els nostres cossos havien deixat de ser nostres per convertir-se en la prova vigent que la societat no és prou responsable. I no dic conscient, perquè això sí que ho som. Ho veiem dia a dia, sabem el que passa quan una noia camina sola de nit. O quan surt de festa. Però no ens en sentim responsables, i això és un problema. No vull fer demagògia. No soc la primera ni l’última que s’indignarà pel que viu. Però, per desgràcia, hem normalitzat aquestes situacions. Ens hem acostumat a no poder tornar soles a casa si és fosc. A aguantar assetjaments en llocs públics. A sentir que el nostre cos no és nostre. Però no ens hem acostumat, i mai podrem fer-ho, a la impotència que se sent quan l’espai és violat amb un comentari, amb un tocament, amb la sensació de por.
La filòsofa contemporània Judith Butler parla de cossos que importen, i d’una responsabilitat ètica que es crea quan els nostres cossos estan exposats als dels altres.
Necessitem aquesta ètica per a tots els cossos, perquè tots són importants.
Més d’un cop m’han titllat de feminista radical, o feminazi, i deixant de banda la repugnància i la falta de moral que comporten aquests termes, se m’enfot. Si he de ser una feminista radical perquè reivindico el meu cos, perquè no vull tenir por o sentir impotència, perquè no vull perdre el control del meu cos... llavors seré una feminista radical i una feminazi. I benvingut sigui. Això sí, tenim un gran problema estructural en la nostra societat. I una por descomunal a sentir les veritats del que som i del que estem fent o no estem fent.
Seguiré sent una feminista en minifaldilla, seguiré denunciant l’expropiació dels nostres cossos no només per part d’un individu ocasional sinó per part d’una societat que no es responsabilitza.
MERITXELL LLORT
BARCELONA
Un poble amb olor de pipes
Tinc una colla d’amics de fa molts anys. Ens vam conèixer en un poble d’estiueig del Pirineu, Planoles, gràcies a una amiga en comú. Molts estius passàvem uns dies plegats; els matins a la piscina, tovalloles en bateria, i les tardes menjant pipes al carrer, xerrant a casa d’algú o fent excursions. Qualsevol pla era bo amb 14 anys, mentre el féssim junts. Durant el curs ens escrivíem cartes, algunes perfumades, ells explicant-me coses de Barcelona, jo de Bèlgica. El grup s’ha fet més gran amb sobrevinguts ben avinguts i moltes criatures, i ara, en lloc de menjar tantes pipes, ens fem bons arrossos i un gintònic després.
En tot aquest temps hi ha una constant: ells i el fet que sempre m’han fet sentir com a casa. Ja ho podrien posar a les bosses de pipes: “Per consumir en bona companyia perquè fomenten grans amistats, també a distància”.
KATRIEN DE VOS
BARCELONA
