Una estàtua a la pau?
A vegades és millor deixar que el temps ho esborri tot, però no puc evitar d’imaginar-me que uns amics aterren a la ciutat i em toca (altre cop) fer de guia turístic. En entrar a la Rambla, just al principi, ens trobem una estàtua que abans no hi era. La seva columna fa uns dos metres d’alçada i al capdamunt hi ha l’escultura d’una nena. Mira fermament endavant i en una de les mans sosté un colom. A sota hi posa: “A la pau”.
HERON VALLVÉ MARTIN
BARCELONA
La visita de Rajoy després de l’atemptat
Em va estranyar que el senyor Rajoy no aprofités la visita de dijous per anunciar que no posarien més entrebancs a la contractació de més mossos i que a partir d’ara permetrien a la policia catalana participar en les reunions de coordinació policial internacional, vella sol·licitud de la conselleria d’Interior.
XAVIER FERRÀNDIZ
MOLINS DE REI
El paviment de la Rambla
Joan Miró és reconegut per la seva transgressora innovació artística, la seva cerca de la llibertat i el seu catalanisme. Barcelona va instal·lar el 1976 el seu mosaic del pla de l’Ós, projectant l’estima de la ciutat per l’artista i per la nostra cultura. Aquest 17 d’agost una criminal furgoneta va quedar parada sobre el Paviment Miró. Trepitjant-lo. Trepitjant-nos. Avui, al pla de la Boqueria, el vehicle assassí ja no hi és. Però el mosaic segueix i seguirà allà, mirant amunt amb els seus vius colors mironians.
ABEL MARTÍNEZ BADIA
TERVUREN (BÈLGICA)
Benvolguda Empar
L’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) no et va titllar d’homòfoba, va expressar el seu malestar per una frase de caire homofòbic, que és diferent. Dir “Ser català a Espanya és com ser gai al Marroc, salvant les distàncies” és una comparació desafortunada, potser has pogut ofendre. Per exemple, el diari Público publicava el 26 de març del 2016 una brutal pallissa a dues persones gais al Marroc, i posteriorment les van voler condemnar a presó. Utilitzar, per tant, una diversitat afectiva i sexual perseguida i criminalitzada a tall de comparació per opinar sobre una situació jurídico-política totalment diferent és no tenir coneixement sobre la realitat del col·lectiu LGTBI al Marroc.
Nosaltres, els teus amics de l’Observatori amb els quals dius que fas sopars, no entrarem en el debat ideològico-polític, no és la nostra tasca. L’OCH té un objectiu: lluitar contra la LGTBIfòbia en tots els escenaris on es pugui produir, i donar un suport integral a les víctimes. Tanmateix, utilitzar un argumentari político-ideològic de les persones que formem part de l’Observatori sense conèixer a fons l’entitat és, com a mínim, arriscat, per no parlar del teu assenyalament amb noms i cognoms, que està totalment fora de lloc. L’equip tècnic, voluntari i professional de l’OCH té militàncies i/o ideologies heterogènies, pluralisme és la paraula més encertada respecte a aquesta qüestió.
La nostra tasca no depèn de com mirem el món, som persones que, partint de la nostra formació i experiència, intentem fer de l’Observatori una eina al servei del col·lectiu, i fer pedagogia social per transformar la societat. Acusar una entitat d’anar en contra d’un departament de la Generalitat per motius ideològics ratlla l’absurd. Tanmateix, podem ser crítics quan ho considerem oportú; per tant, volem posar l’accent en una acusació que ens fas i que revesteix força gravetat: l’OCH no treballa en contra de ningú, ens esforcem diàriament per obtenir recursos que contribueixen a l’erradicació de la LGTBIfòbia i que totes tinguem el mateix compromís.
CRISTIAN CARRER
COORDINADOR TÈCNIC DE L’OBSERVATORI CONTRA L’HOMOFÒBIA
No deixaré de ramblejar
Deixaré de ramblejar per Barcelona? No. Soc dels qui els agrada el passeig, aturar-me a les parades de llibres, a les de flors o entrar a la Boqueria. Arribar-me fins al Museu de Cera o visitar el Liceu. M’agrada veure passar els turistes, els barcelonins o els passavolants. Asseure’m a la terrassa d’aquell bar que em clavarà una clatellada per una canya. Mirar i mirar, veure’ls passar. Joves, grans, guapos, lletjos, baixets, alts, rossos, punkies, catalans o africans. Sigui qui sigui i vingui d’on vingui. M’agradin o no, tots formem part, jo inclòs, del paisatge urbà d’una ciutat oberta al mar i, per tant, oberta al món.
No deixaré de pensar: era inevitable. Barcelona, com qualsevol altra ciutat o destí turístic mundial, és un objectiu mediàtic per amplificar el missatge del terrorisme. Però no podem de deixar de viure amb normalitat. Si deixem de fer-ho, ells guanyen.
M’afegeixo al condol als familiars i amics de les víctimes per la pèrdua que han sofert. Vull donar gràcies a les forces de seguretat, als equips sanitaris, a les institucions i a les persones anònimes que han treballat per ajudar qui ha patit aquest atemptat.
JOSEP CASSANY MASÓ
GIRONA
No miris, Joan Miró
Miró, no miris... Joan, no miris, que a sobre de la poesia dels teus traços s’hi ha posat la barbàrie. Joan, no miris, que veuràs el poc que hem après.
Bueno, pues ya está. Un minuto de silencio. Parece corto un minuto frente al desgarro que uno siente en ese momento.
Un minuto más. Un silencio más. Un puñado de víctimas inocentes e inútiles más...
Bueno, pues ya está, recorridos esos 600 metros del horror. Parecen muy largos 600 metros... y de hecho lo son.
Bueno, pues ya está, tres monumentos más vestidos de flores, velas y peluches.
Bueno, pues ya está.
Bueno, pues ya está.
¡Bueno, pues no, no está!
¡Basta ya! ¿No veis que no sirve para nada? ¿Me oís?
Creo que no.
No miris, Joan. El mosaic està vestit de dol i això no és el que volies... Avui el teu símbol de benvinguda pren comiat... i és just el contrari de per què el vas crear.
Ja miro jo... consternada. Escric des de la tristesa del que he sentit aquest matí, senzillament. Per necessitat imagino, no ho sé, perquè les meves paraules són sinceres i espontànies com els traços de la teva pintura i els colors del teu mosaic. Suposo que deu ser això.
AIDA DE MIGUEL
BARCELONA
