CARTES I MISSATGES
Opinió Cartes 27/08/2017

Cartes a la Directora 27/08/2017

3 min

El meu avi, mosso, n’estaria orgullós

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Josep Nin Rius (1903-1988) va ser mosso d’esquadra de la Generalitat durant la Segona República. Va patir presó i penúries durant el franquisme però les va sobreviure.

Me l’imagino aquests dies, davant el televisor, colpit per l’atemptat a les Rambles i emocionat de veure com agents del cos de Mossos d’Esquadra han encapçalat les notícies dels mitjans de comunicació catalans, espanyols i d’arreu del món en plantar cara al terrorisme i combatre’l. Ell també hauria aplaudit la feina i les explicacions del major Trapero, les accions policials a Alcanar, Cambrils, Ripoll, Subirats i Barcelona, i s’hauria sumat a les mostres de dolor pels brutals assassinats i al rebuig de la violència i el terrorisme.

Si el meu avi encara visqués estaria orgullós, com nosaltres, de la policia catalana.

JOSEP MARIA NIN LUMBIARRES

BARCELONA

La integració, cabdal

Hi ha molta feina a fer en la integració d’aquests nens adolescents que poden ser susceptibles de combregar amb idees extremistes. Escola, compromís de la família amb l’educació, planificació laboral, coneixement de la llengua per part de la família, sobretot de les mares que la desconeixen. Molta feina a fer, esclar, però el professorat sempre està al servei de l’alumnat i això és un fet. Catalunya és un país acollida i cal una cooperació més real entre tota la comunitat educativa.

JOSEP GREGORI

TERRASSA

El que necessitem

Potser no necessitem diferenciar entre nosaltres i vosaltres i sí aplegar-nos en un tots.

Potser no necessitem uns mitjans de comunicació, ni periodistes, d’una banda i de l’altra, que treuen suc ideològic d’uns esdeveniments tan dolorosos, sense cap mena d’escrúpol; i sí un territori comú de comunicació oberta i de debat, si fa falta, per construir societats més madures, que no es regeixin per l’enfrontament infantil del “si tu em fas això, jo et faré allò altre”.

Potser no necessitem imatges explícites per entendre un acte d’una violència brutal i atroç i sí escoltar testimonis respectuosos i solidaris.

Potser no necessitem elevar a la categoria d’heroica una conducta humanament lògica, sensible i propera, i sí, simplement, predicar amb l’exemple.

LLORENÇ GONZÁLEZ

MADRID

Atemptats i política

No entenc que es pugui defensar que ara el procés sobiranista hauria de quedar ajornat. Els que ho diuen ho defensen dient que cal respectar el dolor pels atemptats, que és hora d’estar units, que davant d’aquesta situació de vida o mort cal deixar-se estar d’altres coses que són evidentment foteses, etcètera. Són persones que, al mateix temps, alerten que unes polítiques de seguretat massa invasives serien un perill per a la llibertat, per a la vida espontània, per al normal desenvolupament de la vida, i, en definitiva, que cal vigilar que en la lluita contra el terrorisme no ens hi deixem els bous i les esquelles de la vida personal i política. Doncs bé, la nostra vida personal i política té en el procés sobiranista un debat molt important, primordial per a molta gent. Vet aquí on rau el veritable problema: encara no han acceptat que la independència, o una sobirania més gran per a Catalunya, són idees polítiques que, com les altres, mereixen un lloc. Els que les defensen se suposa que són adolescents polítics, persones a qui cal deixar sense veu, sigui amb l’excusa que sigui. Però hi ha moments en què el ridícul i el desencert d’una argumentació són tan grans que espatllen a ulls de molts la posició que es pretenia defensar. D’això segur que no se n’adonen.

CARME GONZÁLEZ

BADALONA

stats