Als que volen votar
Imagino que no soc l’únic que estic cansat del Procés. Arribats aquí, això només s’arregla votant. I ara ja no val que ens emplacin a seure a negociar segons les seves interpretacions de les lleis. És d’aquesta institució que alguns volem marxar. No tenim res contra Espanya ni els espanyols, dels quals ens podem sentir part. No es tracta que alguns parlem una altra llengua o tinguem uns altres valors culturals. És senzillament que creiem que el govern d’Espanya, tant aquest com els anteriors, ha demostrat que no ens respecta ni ens representa.
Els catalans volem votar per saber cap on anar. I si el govern d’Espanya no ens deixa votar, quina altra solució tenim? ¿Resignar-nos ara i esperar temps millors? Ho sento però jo no ho faré, i lluitaré ara democràticament fins al final per poder votar aquest primer d’octubre.
¿Por de represàlies per part de les autoritats del govern espanyol? Doncs sí. Però, tot i que dubto que el govern espanyol vulgui o pugui perseguir els milers de voluntaris per organitzar una votació democràtica i vinculant, aquí més que mai s’hi val el “No tinc por” que va sorgir espontàniament fa unes setmanes per motius molt diferents en una situació molt més tràgica.
No hem de tenir por de voler votar. Si la majoria dels catalans ho veuen com jo, i com que el govern espanyol no ens ha deixat altra alternativa, proclamarem el nostre divorci i la independència.
I que ningú dubti que si el resultat del referèndum és que la majoria dels catalans volen seguir governats pel govern d’Espanya, es convocaran eleccions autonòmiques i ens adaptarem al que surti, com sempre hem fet en les eleccions democràtiques.
I tu? ¿Penses lluitar fins al final per poder votar l’1-O?
JORDI MAS CUIXART
BARCELONA
Una nova Diada, una nova manifestació
Aquest any la Diada arriba potser una mica enrarida per esdeveniments diversos. D’una banda, els carrers de Barcelona i també de Cambrils han estat escenari d’un atac covard i forassenyat l’eco del qual no deixa de fer-se sentir per molt que des de llavors hagin passat, ja, moltes coses. D’altra banda, la realitat política del país fa evident un cop més la necessitat de sortir a defensar la dignitat de la societat catalana. Hem de recordar una vegada més a qui calgui que tot això ve del 2010, del moment en què un Estatut acordat al Parlament, retallat i votat al Congrés i referendat per la societat catalana, va ser mutilat pel Constitucional, el qual va trepitjar, amb aquesta decisió, el legítim desig d’autogovern de la majoria dels catalans. Aquest és el missatge fonamental. No ho oblidem.
MARIA RODRÍGUEZ
BADALONA
La fragilitat humana
De les moltíssimes reaccions que han generat els atacs terroristes a Catalunya, i de manera semblant a quan es van produir els atemptats a Londres, Manchester, París, Niça o Brussel·les, trobo a faltar la referència a un element, per a mi, fonamental: l’extrema fragilitat de l’ésser humà. I és que per més avenços tecnològics de què gaudim, sembla que no siguem conscients que amb tota seguretat un dia morirem i que podem fer-ho inesperadament en un atemptat terrorista, un accident aeri, una malaltia fulminant o, simplement, una mala caiguda a la banyera. Ni ho podem triar ni, potser, estarem a temps d’acomiadar-nos dels nostres éssers estimats.
Aquest petit i molest exercici de realisme i d’humilitat, aplicable a creients i ateus, potser ens ajudaria a tots plegats no tan sols a encarar aquest fet inevitable sinó, sobretot, a viure de forma més generosa i deixant de banda certes misèries, que, per cert, aquests dies han aflorat de manera lamentable.
DAVID TORRAS I LLAURADÓ
SABADELL
