Paciència, fermesa, emoció i endavant
10 d’octubre, dia molt esperat en els àmbits nacional i internacional. La tensió i l’emoció s’han esfumat i han donat pas a un sentiment agredolç. Molts desitjàvem ja la República Catalana, en la qual tant hem somiat; aquesta república més justa, més pacífica i més democràtica per a tots i totes... El president Puigdemont ens va fer viure un moment carregat d’emoció que va esfumar-se en pocs segons. Sí, és cert, ja la tocàvem amb els dits... però per molta decepció que pugui tenir algú, crec que és un bon moment per pensar. No podem tirar-nos a la piscina. Per molt que es pugui creure que s’ha fet un pas enrere, jo considero que hem fet un pas endavant; i que hem tornat a guanyar.
Recordem la frase “a poc a poc i bona lletra”, apliquem tot el que sabem per aconseguir el que volem, amb racionalitat i coherència, com sempre hem fet.
Ja hem guanyat en democràcia, ho hem fet també en valors i pacifisme, i ara ho hem fet amb coherència. Hem ensenyat al món, una vegada més, que el poble català vol diàleg; que vol fer les coses ben fetes. Nosaltres volem parlar, volem pactar i fer les coses com cal. Això s’ha vist, s’ha vist la nostra racionalitat, que podrà comparar-se amb l’opressió de l’estat espanyol. Dos no poden parlar si un no vol, i un cop més s’ha demostrat qui guanya. Hem obert una porta al diàleg i a poder fer les coses bé.
Esperem resposta i esperem poder proclamar la República Catalana cridant ben fort que nosaltres ho hem intentat, però que al costat d’un estat opressor que l’únic que fa és amenaçar i demanar presos polítics no hi ha cap altra solució que marxar. Paciència, fermesa i emoció. No és un pas enrere, és un pas endavant, és una inversió de futur. Hem obert la porta definitiva.
REGINA RIGAU
MATARÓ
Tornem-ho a provar
Obrim de nou el diàleg. Suspenem la declaració d’independència i fem les coses bé. Fem-ho un cop més.
El dubte és si sortirà bé. Una Arrimadas i un Albiol que sembla que no hagin entès res. Rebatre el discurs del president fent veure que es parla en nom d’Europa no és el camí a seguir. Però en dues coses tenen raó: el referèndum no es va celebrar en les condicions adequades (tot i que no per culpa del govern català) i no volem que ens trenquin el cor (més del que ja ens el van trencar l’1d’octubre, senyora Arrimadas).
Així que sí, avancem cap a la independència. Però avancem-hi pel bon camí.
ANNA SOLDEVILA
BARCELONA
Entre quatre parets
Mai m’ha agradat no sentir-me escoltada, la impotència és el que m’aborda. I el panorama polític em fa sentir que estic entre quatre parets.
La del govern espanyol. Que sí. Que quan dius A ells senten B i fan C. Que quan no poden silenciar la veu a cop de discursos demagogs ho fan a cops de porra. Que quan ja han perdut, intenten mantenir el discurs de la por o parlar de legalitat. No pas de corrupció.
D’altra banda, Europa. Encara dient que confien en el president espanyol i que es respecti la tan recurrent Constitució.
I, en un altre cantó, més sorollosos que mai, la “majoria” silenciosa. Per a ells sempre tinc la mateixa pregunta. En quin món viviu? O, més aviat, ¿aquest és el món on voleu viure? I sempre responen als meus dubtes quan em veig obligada a empassar-me un líder que ni és líder ni em representa.
I, finalment, aquella esquerra espanyola tan de centre, per no dir dreta. ¿Ara modificareu la Constitució fraternalment amb la dreta espanyola? No cal, vosaltres ja vau fer prou en aquest sentit.
I, enmig, moltes veus que criden pacíficament. No enderrocarem parets amb violència, però no callarem.
ANDREA URBANO
BARCELONA
