Les escoles, tranquil·les!
L’1 d’octubre els infants van veure actes de brutalitat sobre les escoles. Escoles com a edificis. Van sentir profanats espais vitals. Amb consciència o no d’aquest efecte, es va atacar la infància (com a conjunt dels infants i com a etapa vital). L’escola dels infants d’un poble és la infància de tot el poble, que s’hi vincula físicament i emocionalment.
Ara se’n sacsegen els fonaments: acusacions d’adoctrinament. Un concepte tan anacrònic com pervers. No nego que l’ús de l’educació per inculcar dogmes ha sigut temptador i recurrent al llarg de la història. Però parlar en aquests termes en un moment de renovació pedagògica és ofensiu per als docents. Som davant les escoles de “l’aprendre a aprendre” i “l’aprendre a pensar”, les escoles de la diversitat i del pensament crític.
Preocupa sentir parlar polítics del concepte d’ adoctrinament, i això angoixa qui se sent víctima d’aquesta idea. No ens equivoquem! Si els infants fan preguntes inesperades, que incomoden, de temes no s’havien tractat abans, felicitem-los i acompanyem-los en la resposta. No els fem víctimes. És responsabilitat de tots transmetre que la diferència és la base del diàleg i del desenvolupament individual i col·lectiu.
No siguem criatures per explicar el món en conceptes de “bons” i “dolents”, de “nosaltres” i “els altres”. No fugim dels seus dubtes que també són els nostres. No en culpem les escoles. No usem més els infants per acusar. Donem a infants i a escoles la tranquil·litat que mereixen.
SÍLVIA BOIX
SOLSONA
Un regne irreformable
Què hem de pensar del discurs del president? ¿És una reculada o una adaptació intel·ligent? ¿Qui hi ha al darrere com a tercer actor, que ha forçat aquesta situació? Alemanya? La por? ¿Veiem el got mig buit o mig ple? ¿Què serà factible abans, la Segona República Catalana o la Tercera República Espanyola? Perquè és evident que com fins ara ja no podem continuar ¿La clau és la monarquia, que obstaculitza un referèndum sobre la forma de l’estat espanyol i, també, un altre sobre el futur del nostre país? ¿On són els republicans espanyols? ¿Quan acorden un nou Pacte de Sant Sebastià? Què hem de fer els catalans?
Són qüestions que cadascú ha de fer seves i no introduir mai la impossibilitat de res dins del seu cap. El pensament és lliure i milers de pensaments lliures, coordinats, són l’autor dels canvis històrics.
JOAN BETRIU I MIGUEZ
BARCELONA
Mòbils al Parlament
Diputats amb la mirada baixa, movent els dits amunt i avall mentre el president Puigdemont fa possiblement les declaracions més importants del Procés.
M’impacta. Avui dia, si aixeques la vista al metro per un moment, només hi veus això, mirades baixes i moviments de dits; molta interacció, però ben poca de personal. Però bé, com a ciutadana reconec que hi ha poca relació de contextos: no comparem l’espera matinal al metro amb el ple del Parlament mentre Puigdemont ens explica com aplicarà la DUI.
IRENE FONT
BARCELONA
Retorn del surrealisme
Surrealista. No hi ha cap altra paraula per descriure la situació que estem vivint. Un president que endarrereix, no pas atura, un procés d’independència no només pel bé del seu poble sinó també pel de l’estat veí. Un presidente amb tan poca capacitat de comprensió lectora que no és capaç de discernir, ni per si sol ni amb un gabinet de ministres i comunicació, si l’altre ha dit que marxa del niu o que s’hi queda uns mesos més. I, mentrestant, una societat que ja no sap ni on anirem a parar, perquè són tantes les vegades que han sentit que guanyarà tant blanc com negre que comencen a veure que, al final, s’hauran de conformar amb un gris entristidor i que no compleix les expectatives.
NEREA GARCÍA
BARCELONA
