Diu que la crisi s’ha acabat
La crisi forma part del passat, o aquest és el missatge que Rajoy i els seus envien en forma de postal nadalenca. Que digui aquesta barbaritat al poble que pateix aquesta crisi només pot significar que el president del govern central i el seu partit polític viuen en una bombolla imaginària, on pot ser que els restaurants estiguin plens, la gent no pari de comprar i els sous dels treballadors siguin dignes, i fins i tot pot ser que en aquests bars als quals ell va es trobi amb el seu gran amic Zapatero que el convidi a algun cafè -total, només són 80 cèntims, oi?
Si aquesta gent que dirigeix el país tragués el cap al món real, veurien que segueix havent-hi una gran taxa d’atur, que la gent segueix sent expulsada de les seves cases perquè no pot pagar les factures, que hi ha pares que no tenen res per menjar ni perquè mengin els seus fills, i joves sobradament preparats que han d’emigrar per tenir una oportunitat d’exercir la seva professió, i així un llarg etcètera de fets que desmenteixen completament les paraules del nostre president.
Així que, realment, Rajoy i els seus creuen en el que diuen? O simplement té alguna cosa a veure amb el fet que s’acosten les eleccions?
EDUARDO NARANJO QUINQUILLA
CALLDETENES
En record de Joan Barril
Aquest dissabte 13 de desembre ens va deixar en Joan Barril, un humanista, un docte, un crític amb criteri. Davant tanta mediocritat periodística nacional, en Joan ha estat un punt de llum on fixar el timó. Mostra d’això la vaig tenir sent uns dels seus primers col·laboradors a la secció La pissarra de la República a COMRàdio. Quan el 2002 molts deien que la veu dels docents s’havia d’escoltar per damunt dels oliosos teòrics de l’antic departament d’Educació, en Barril va donar veu als mestres i professors catalans. Això era avançar-se als temps i portar l’avantguarda als mitjans de comunicació. Al principi érem pocs els que redactàvem i gravàvem la secció, però al final van ser desenes i desenes de veus les que s’escoltaren des de la pissarra, des del peu del canó, des de l’aula. Aquells tres anys de pissarres matinals van esdevenir tot un revulsiu educatiu, sobretot per formar part d’un programa fora de les tendències de l’època, i dissortadament del present. La ràdio tranquil·la, com en Joan anomenava el seu programa matinal, contravenia la moda. Amb cadència d’oratge assossegat, ritme vocal de vellut i músiques del Mediterrani, omplia d’informació el que semblava impossible, un programa que despertava però que no atabalava.
En Joan va ser original, pioner i molt humà. Ara ell ens ha deixat, sí, però també ens ha regalat tot un arsenal de veus per a la reflexió.
DAVID RABADÀ I VIVES
BARCELONA
El cor de la Marató
La Marató de Televisió de Catalunya ha tornat a ser tot un èxit. Cal estar-ne orgullosos perquè té molt de mèrit acumular tants d’euros en tan sols un dia per lluitar davant malalties, en esta ocasió per a les relacionades amb el cor. Aquest esdeveniment solidari no s’ha ressentit del pas dels anys. Tampoc en les èpoques més dures de la crisi, que, encara que ens venguin que se’n va, aguanta per a moltes famílies. La gent col·labora en massa i els resultats ratifiquen la solidaritat dels participants.
Cal aconseguir que La Marató siga tots els dies, no en forma de programa de televisió, sinó en la forma del nostre comportament dia a dia. Lluitar per tenir una vida millor i ser solidaris amb els que pitjor ho passen i els que pateixen malalties. Donar suport en la mesura del possible als que ho necessiten, econòmicament o amb altres maneres d’ajudar. Amb això tots hi guanyaríem i La Marató es podria convertir en una gran festa per celebrar que vivim en un món millor.
MIGUEL AGOST PANADERO
MORELLA
