Cuba, bones notícies
Els mitjans de comunicació en van plens a vessar: Cuba i els EUA restabliran relacions diplomàtiques i per trencar el gel han fet un intercanvi d’espies. Com és natural, els mitjans liberals diuen que han guanyat els seus i els esquerranosos que han guanyat ells.
És una simplificació perversa. Quan dues parts es posen d’acord sempre es perd alguna cosa i se’n guanya una altra. Cinquanta-tres anys d’embargament han fracassat i, a l’hora de repartir les culpes i demanar responsabilitats, n’hi ha per a tothom. Sempre que hi ha un litigi o una desavinença entre dues parts es pot repartir a banda i banda. Fer aquest pas és cosa de dos estadistes valents que deixen de banda el que ara puguin dir els més encasellats en velles fórmules immobilistes. Perquè es dirà que el president dels EUA ha claudicat i s’ha humiliat, mentre que des de l’altra banda diran que Castro s’ha venut al poder econòmic americà, que ha renegat dels principis socialistes i d’altres simplicitats. Tinc amics i coneguts amb molts lligams a Cuba i estic segur que tots s’alegraran d’aquesta notícia. Són lligams de família, d’amistat, de negocis, culturals i de solidaritat que ens fan sentir molt pròximes les bones noves per als cubans. Des de fa molts anys Catalunya i Cuba han establert relacions amistoses. Esperem que continuïn i millorin, si pot ser. Tots els contenciosos i guerres entre països, nacions, societats o persones sempre s’acaben negociant al voltant d’una taula.
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
La maledicció de les pagues extres
Mentre una de les pagues extres del 2015 torna a penjar d’un fil de botifarra i els gats de la política es rellepen jugant-hi i jugant amb els pobrets mortals que l’esperem i ens la mereixem, per quarta vegada tornem a estar a les portes d’un altre elegant robatori causat per l’estat d’embriaguesa ideològica que afecta una part important dels polítics catalans. Aquesta maledicció, com totes, acabarà girant-se en contra dels mateixos actors que l’han propiciat, nodrit i mantingut en vida absurdament fins ara. Això significa que ja no és creïble que el culpable de tot sigui l’ogre infame de les Espanyes.
Si tres pagues extres ja són de jutjat de guàrdia, tenint en compte que a la resta de l’Estat hi ha qui no n’ha perdut cap, quatre -i em disculparan per la gosadia de la comparança- només poden ser els quatre dits de Guifré el Pilós sobre camp daurat, no el quart salari esvaït per als treballadors i treballadores de la Casa Gran.
RAÜL VIDAL I HUERTA
EL VENDRELL
Malmetre la Diagonal
No entenc les obres que estan fent a l’avinguda Diagonal de Barcelona entre Francesc Macià i el passeig de Gràcia. Fa uns anys l’alcalde Hereu va promoure un referèndum (d’aquests que Madrid tem tant) per consultar si els ciutadans volien reformar aquesta artèria. La consulta va tenir un elevat cost, va ser objecte de polèmica, i fins i tot va costar-li el càrrec a algun polític. I, el més important: el resultat va ser no. Fa uns mesos l’alcalde Trias va proposar fer una rentada de cara a l’avinguda que fos econòmica i funcional i no generés gaires maldecaps. Però resulta que la petita reforma està consistint a eixamplar més i més les voreres, a prendre espai al trànsit rodat, i sembla que no s’acabi...
Però, esclar! És necessari que les grans aglomeracions de gent que marxen cap a Inditexland tinguin espai per passejar i comprar a gust! I també que la via més fluida de la ciutat comtal esdevingui un caos!
Potser un terme mitjà hauria estat bé; es podria haver acontentat alhora comerços i ciutadans (que, si no volien cap canvi, alguna raó devien tenir), i s’evitarien els col·lapses.
ANDREA IZQUIERDO QUINTANA
BARCELONA
