CARTES I MISSATGES
Opinió Cartes 29/11/2015

Cartes al Director 29/11/2015

4 min

No perdem més temps!

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Des del 27-S, JxSí i la CUP estan jugant amb foc i tinc por que no acabem tots prenent mal; de moment ja ens han començat a escaldar tancant l’aixeta dels diners (els nostres diners).

Ara seria un moment idoni per donar un bon impuls al procés. Estan nerviosos per la majoria independentista que, encara que s’entestin a negar, hi va haver al setembre! El govern de Madrid està en una situació feble perquè és un govern en funcions, tots els partits espanyols tenen la mirada posada en les eleccions del desembre i no es voldran mullar donant suport descaradament a mesures proposades pel PP per por a les conseqüències que això podria tenir. I què passa? Doncs que a Catalunya no es pot aprofitar aquesta oportunitat perquè els que han d’escollir president encara no s’han posat d’acord.

No ho entenc, em penso que som molts els que no ho entenem. Sembla que els punts del programa no són el principal escull -tant els uns com els altres han sigut capaços de llimar diferències-, sinó que la pedra de toc és el senyor Artur Mas: uns no el volen de cap de les maneres i els altres no en volen cap més, i si cap dels dos cedeix, al març noves eleccions, amb tot el que això comporta. Ja em perdonareu, però això és una baralla de pati d’escola!

GEMMA CEREZO PUMARIEGA

BARCELONA

Un minut de la vostra atenció

Només us demano un minut de la vostra atenció per anunciar-vos una notícia que per a mi té un sentit immens. Després de 20 anys de camí de l’ONG Projecte Home Catalunya podem afirmar que la superació d’una addicció és possible, per molt severa que sigui.

Aquesta setmana celebrem 20 anys d’història amb més de 20.000 persones ateses, i malgrat tots els esforços fets encara massa persones a Catalunya abusen de l’alcohol i d’altres drogues, amb les conseqüències que això suposa per a la salut, per a la família, per a la feina o en accidents de trànsit, entre d’altres.

És merescut reconèixer a tots els equips de professionals, persones voluntàries, col·laboradors, mitjans de comunicació i institucions públiques i privades tot el suport que han ofert i sofert per promoure la sensibilització, la prevenció i el tractament de les drogodependències. Us continuarem necessitant mentre sigui necessari.

Una societat esdevé justa en tant que és inclusiva i dóna oportunitats d’integració social als que tenen més dificultats.

ORIOL ESCULIES I PLOU

DIRECTOR DE L’ONG PROJECTE HOME CATALUNYA

Jo sí que voldria una mini-Espanya

Deia Antonio Baños no fa gaire a RAC1: “Si cap a on hem d’anar és cap a una mini-Espanya [...], per a això no fem cap mena d’independència”. Màxima decepció! Jo tampoc vull una Catalunya com una mini-Espanya amb, deia ell, “les institucions i les lleis dolentes, ineficaces, que permeten la corrupció estructural...”, però entre això o quedar-nos com estem, no hi ha el més mínim dubte. Els catalans no som millors que els espanyols. Tampoc catalans i espanyols som pitjors que alemanys, holandesos o francesos. Així doncs, Catalunya i Espanya, juntes o separades, tenen la capacitat d’esdevenir estats amb “institucions netes i eficients”. Tot i això, jo vull la independència. La vull per no tenir dèficit fiscal, per no tenir una llei Wert, per tenir corredor mediterrani, perquè el català pugui ser a Europa, a l’ONU i al jutjat de Tremp!, perquè les ONG catalanes optin a subvencions i per un llarguíssim etc.

En definitiva, la vull perquè trobo palmari que els interessos i afectes d’Espanya i Catalunya són divergents: quan Espanya lluita pels seus interessos, massa vegades va en contra dels nostres. Per desconeixement, per mala fe, per casualitat... pel que sigui, però cal posar-hi remei. Si els suports populars d’uns i altres al Parlament fan que finalment a posteriori veiem que la via triada cap a la República de Catalunya no ha sigut la millor, mala sort. Però si la intransigència fa que ens quedem com estem, això serà molt més que mala sort.

PATXI AMATLLER

BARCELONA

Una generació sense art

Com a amant de l’art i la cultura, sempre trobo un diumenge al mes per visitar alguna col·lecció temporal en museus i galeries de la ciutat. El que queda exposat, però, és l’absència de públic jove a les sales d’exposició. Una explicació plausible podria ser la necessitat humana de buscar significats, autonomia i reconeixement que els museus d’avui dia, mers llocs d’emmagatzematge i exposició d’obres d’art, no satisfà. I si no aconsegueixen complaure aquest apetit general, encara menys podran satisfer els anhels dels éssers més exigents i preocupats per seguir les tendències socials, per als quals el museu s’ha convertit en sinònim d’avorriment i falta d’interès social. En aquests últims anys, les institucions del sector han dut a terme activitats per atreure i promoure les inquietuds culturals del públic juvenil. No obstant això, tots aquests intents han sigut en va. Els joves ni tan sols estan interessats en l’art modern o contemporani, més actual i allunyat de les relíquies del passat. Així doncs, s’haurien d’implantar noves mesures més enllà del concepte de museu tradicional que inspirin els joves a apostar per anar al museu.

LAURA RIFÉ PARDO

CARTELLÀ

Seguretat vs. privacitat

L’altre dia intentava explicar als meus pares en què consistia exactament la meva feina, i mentre construïa el meu argument parlant de bases de dades i xarxes socials m’anava fent conscient del que estava dient. Els explicava que posant un simple hashtag en un cercador tens tota la informació que vulguis. Veuràs totes les persones relacionades amb aquell hashtag i a partir d’aquí estaràs a un clic de la seva vida. Podràs entrar al seu perfil i començar a mirar en el seu timeline què ha fet, què ha dit, quan ho ha fet, amb qui, per què...

De sobte vaig sentir un assalt a la privacitat de la gent, també a la meva, que formaré part de tantes i tantes bases de dades d’empreses diferents.

La següent pregunta que em vaig fer va ser: si jo, estudiant en pràctiques, puc mirar la vida de la gent i informatitzar-la, què poden fer els serveis secrets de seguretat? El meu primer pensament va ser que la intimitat no existeix. La seguretat és una necessitat de tota la humanitat, però a quin preu?

RAQUEL AGUILAR SÁNCHEZ

BARCELONA

stats