Amor llunàtic

Girona“No vam investigar res extraordinari, però vist amb perspectiva, que tres marrecs de la grisa Girona dels vuitanta ho intentessin ja tenia alguna cosa de ficció aventurera”, diu el narrador de la quarta novel·la de Pep Prieto cap al final del llibre. Qui hagi llegit les tres novel·les anteriors –'La disfressa de l'indigent', 'Mala premsa' i 'La teoria de l'imbècil'– comprovarà que 'Els llunàtics', publicada com totes les altres per Curbet Edicions, també combina la mirada crítica amb l'afany d'entretenir, una descripció prou precisa de la realitat amb situacions hilarants que sovint estan farcides de misteris i perills.

Aquest cop, però, la proposta narrativa de Prieto, sempre rica en referències cinematogràfiques i literàries, deixa una mica de banda les seves temàtiques característiques –el periodisme, el desordre existencial, les cabòries sentimentals– per endinsar-se en diferents variants de l'amor. I és que, més enllà de la intriga i les peripècies que es desencadenen al llarg de l'obra, el narrador (i tot sembla indicar que l'autor) expressa amb una contundència tan subtil com inequívoca la seva inclinació pels amics, el fill i la dona que estima o estimava. I si les amistats de la infantesa poden convertir-se en un refugi de tot allò que no entenem de la vida adulta, un nen de mirada blava pot esdevenir la raó més potent per viure mentre et planteges com es deu trobar l'equilibri necessari per ser feliç.