Publicitat
Publicitat

CELOBERT

Arbre de la humiliació

NO ÉS ALS CONTES, només, que es troben coses lletges als boscos. L’altre dia a Palamós, al camí de ronda, uns motoristes van descobrir filferros espinosos tensats entre els arbres, entravessats al camí, per fer-los caure.

I dissabte, als boscos entre Sant Feliu i Santa Cristina, uns caçadors van trobar un cap de persona penjat en un arbre. El cap duia un passamuntanyes i penjava lligat amb fil de niló, de cap per avall. Ara a aquesta època, les cireretes d’arboç madures cauen a terra com gotes de sang i no vull ni pensar que m’hagués trobat jo mateix aquest cap en un arbre, gronxat pel vent, jo que surto sovint a passejar per aquests boscos solitaris.

Una venjança, diu la meva dona, i el bibliotecari em comenta que seria un bon començament de sèrie americana. No sembla que al poble falti ningú. El mort deu ser de fora. Sent una història tan escabrosa, m’estranya que diaris i teles no s’hi hagin fixat. Només El Punt Avui, que també informava que al març ja es van trobar uns ossos de persona al mateix bosc, i que, aquest cop, “a part del cap encaputxat, es van trobar un tros de pelvis i un dit enfundat dins d’un guant”.

Un dit enfundat dins d’un guant. Fora del camí, lluny, entre suros i pins que de vegades tenen el tronc negre d’un incendi antic, entre els cirerers i el bruc, les mates i les roques, sembla que es veu un arbre amb braços, peus, mans, orelles i ulls. Un arbre amb tacons i barret. L’arbre amb la branca baixa que parla amb els suïcides o l’arbre que atrau els degolladors truculents.

Fa estrany de pensar que el cos on vivim continua existint sense consciència. Però encara és més estrany que durant un temps aquest cos hagi tingut consciència. De vegades penso si no seré un extraterrestre que des d’un món desconegut colonitza aquestes mans, aquestes ungles i cervell, i s’encarrega del cos com un turista en un apartament a la costa.

Per això devem necessitar els funerals, per tancar l’episodi. La humiliació més gran es fa contra el cos de l’enemic. Creont prohibeix enterrar Polinices perquè “resti sense planys, insepult, dolça presa per a les aus rapinyaires”. Van tenir el cap de Moragues dotze anys al Portal de Mar, diu Guimerà, “Dintre un gabiot de ferro, / tot de gairell penjat, / les aus avalotades / el piquen revolant”.

“A quins usos més vils podem anar a parar”, s’exclama Hamlet, amb la calavera. Fos de qui fos el cap que van trobar penjat i amb un passamuntanyes, com tots els caps, havia mamat, havia fet petons, somrigut, flairat, parlat i escoltat, recordat, havia tingut esperances, pietat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT