Diumenge passat, La Vanguardia obria portada amb un gran titular. “El govern del PP es planteja un gest amb la llengua catalana”. Vaig trobar que, com a humiliació, estava força bé. Et passes tres-cents anys bombardejant un idioma, i un bon dia “et planteges” tenir-hi “un gest”.
La notícia venia de Madrid i el text de l’article era fullaraca pura. Deia que no hi haurà reforma constitucional immediata (gran novetat) però que, “arribat el cas”, podria ser que el govern de Rajoy s’arribés a mostrar capaç de tenir una certa disposició a fer un gest que donés a entendre que podia considerar que existeix un idioma autonòmic.
Total, una mica de maquillatge dos dies abans de la festa de la Constitució, molest i pesat tant per als uns com per als altres. La notícia era part de l’abnegada operació diàleg en curs, i segur que sortia d’aquí, dels catalans sempre pactistes. Cap novetat. De l’operació se’n diu diàleg com se’n podria dir et trencaré la cara sempre que pugui. Sigui com sigui, la llengua catalana acaba sempre rebent. Mai és central. Com a màxim, serveix de moneda de canvi. Així la tenim. Digna d’un “gest”.
Va arribar, doncs, el dia de la Constitució, uns quants ajuntaments van obrir com si no fos festa i a Celrà van canviar el nom de la plaça de la Constitució pel de Maria Mercè Marçal. Aquest canvi va fer-me pensar en l’actual plaça de la Vila de Camprodon, abans plaça d’Espanya, abans plaça de la República, abans plaça Alfons XIII, i que, abans, tenia una placa reversible que giraven en funció de com anava la carlinada: en un costat hi deia “plaça de Carles VII” i a l’altre “plaça de la Constitució”. Canviar “Constitució” pel nom d’una poeta catalana sí que és un gest pel nostre idioma.
Estic fent reformes, i el Dia de la Constitució vaig tenir tot el dia els paletes a casa. A primera hora de la tarda, va passar el pintor. Després, va venir el fuster. Em van anar interrompent un per un quan començava a escriure aquest article. Els carrers del poble estaven buits i avorrits com qualsevol tarda de diumenge. De fet, més. No havien ni vingut els barcelonins. Que tristes i grises aquestes festes per decret.
Al vespre, vaig donar un cop d’ull a la famosa Constitució. Que tracta el català com un idioma prescindible i secundari, ja ho sabia. Però sempre s’aprenen coses noves. Vaig llegir l’apartat 1 de l’article 30. “ Los españoles tienen el derecho y el deber de defender España ”. Nascut aquí, tens el deure constitucional de defensar l’Espanya que t’obliga a defensar-la. En aquest país, ja neixes inconstitucional.
