L'agost del 2009 vaig tenir la sort de veure al Teatre de Sant Feliu Dee Dee Bridgewater, en un concert que contenia un homenatge a Billie Holliday. Va ser un espectacle boníssim: aquella dona de vora seixanta anys, amb moltes taules, rapada al zero, va ballar i fer ballar la gent del meu poble.
La setmana passada, doncs, vaig anar tot animat al concert que la filla de Dee Dee Bridgewater, China Moses, feia al Teatre de Palafrugell. Em va saber greu que no fos ple. En música, la família és una certa garantia. Vaig veure força cabells blancs a la platea. La primera fila d’espectadors era una mica lluny de l’escenari, com passa als teatres, també a Sant Feliu, i aquesta vegada el concert va ressentir-se’n. China tenia un pianista molt bo, Mike Gorman. Era el primer cop que tocaven junts, i el primer cop que China feia aquell concert acompanyada d’un sol instrument. “És com anar despullada”, va dir, i va cantar Disconnected.
“ I wanna be disconnected, disconnected... ”, cantava, però en realitat s’esforçava per connectar amb el públic, una mica comedianta, riallera, òptima per a un jazz alegre -“¿Hi ha algun solter, entre el públic? Quan ets solter, tens moltes possibilitats...”-, però la seva veu demanava l’atmosfera íntima i càlida d’un bar nòrdic, i em sembla que va passar una mica de fred.
Buscant l’escalfor, va recrear Hot stuff de Donna Summer, arromangant-se un pam la faldilla, buscant el foc d’una nit. Mirava d’acostar-se al públic explicant anècdotes, com la d’una nit que es va emborratxar. Anava vestida per a la comunicació, vermella, arracades brillants i sis braçalets al canell dret. Animava la gent a cantar, a picar de mans, a marcar el ritme... El ritme és una forma immediata de comunicació, i ella tenia a mà la percussió del piano, la dels palmells, la dels dits, dels genolls i dels peus, i per sobre de tot el ritme de la veu. Percudia amb les síl·labes, amb les paraules, amb frases senceres, tenia un pulmó profund, quan es deixava anar a cavall de la melodia era com una onada. China té moltes fustes a la veu, de roure, de faig, de caoba, de noguera, de pi, pot fer un bosc sencer de veus, de vegades l’arrel, de vegades la punta de la branca, i totes cremen diferent. De vegades feia l’efecte que busqués aigua, com perforant la terra.
I així i tot, va haver-hi distància, i no per culpa seva. Vam ser un públic fred, potser vam tenir la mala sort de coincidir amb la primera nit freda després de tants mesos de calor, i els palafrugellencs no van precisament convertir el concert en una missa devota de gòspel.
