L’ENTREVISTA
Comarques Gironines 16/03/2017

Eugeni Casanova: “Per a ells, parlar català és parlar gitano. És la seva llengua secreta, la del clan”

Periodista i escriptor. Autor del llibre ‘Els gitanos catalans de França’

Jordi Carreras
4 min
EUGENI CASANOVA: “Per a ells, parlar català és parlar gitano.  És la seva llengua secreta, la del clan”

Que els gitanos de Perpinyà parlen català se sabia, però que hi ha desenes de milers de gitanos catalanoparlants per tot França és una realitat desconeguda que ha emergit gràcies a la recerca que durant deu anys ha fet el periodista i escriptor Eugeni Casanova (Lleida, 1958) per a la seva tesi. Ara l’ha publicat en el llibre Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora (Pagès Editors, Càtedra Unesco, 2016), en què explica els resultats de la seva recerca i les seves vivències.

Com va saber que hi havia tants gitanos catalans a França?

Vaig anar a les Santes Maries de la Mar (Camarga), on cada any se celebra un gran pelegrinatge gitano, i en vaig sentir molts parlant en català. Fa 13 o 14 anys jo havia fet un llibre sobre els diversos parlars catalans i vaig pensar que eren gitanos de Perpinyà. Al cap d’un parell d’anys hi vaig tornar i vaig parlar amb ells. Eren de Carcassona, de Montpeller, de Lió... Tot això em va despertar la curiositat: com pot ser que en llocs on el català és desconegut hi hagi comunitats que parlen en català? Els vaig preguntar des de quan eren en aquests llocs. “Els jaios ja hi eren i els jaios dels jaios també. Nosaltres sem d’Arles de tota la vida”, responien. Ells no diuen mai avis, que és un mot paio; diuen jaio, que és també una paraula catalana.

I va decidir anar-los a trobar?

Vaig començar a Arles, que és molt a la vora de les Santes Maries, perquè ells em deien allà on hi havia comunitats. Allà vaig trobar un barri sencer on la gent parla català. Després vaig anar a Tarascó, 30 quilòmetres al nord, i també hi ha un altre barri sencer on parlen català. A Besiers m’aturo a parlar amb un pastor evangèlic i em diu que tots els seus fidels de Besiers són catalanoparlants. Busco qui ho hagi estudiat i ningú no en sap res, no se n’ha dit mai res. És un territori de recerca absolutament verge. Cada vegada que trobava una d’aquestes comunitats era una alegria i una sorpresa.

Quants calcula que deuen ser?

A Montpeller n’hi ha entre 4.000 i 5.000, a Bordeus uns 6.000, a Carcassona més de 2.000, a Niça uns 1.500, etc. Són desenes de milers però és impossible saber una xifra exacta perquè la Constitució francesa prohibeix explícitament fer recomptes basats en ètnies. Per tant aquestes xifres s’han d’agafar amb reserves. Jo he trobat 160 comunitats i segur que n’hi ha algunes més però no de milers de persones. He buscat per altres fonts. Al bisbat de la Dordonya, per exemple, hi ha un almoiner, que en diuen -a tots els bisbats de França tenen persones delegades per al món gitano-, i calcula que hi ha uns 10.000 gitanos al departament i que una quarta part són catalans.

Quan van arribar?

La data clau és 1783, quan Carles III fa una llei que permet viatjar als gitanos. Fins aleshores les lleis castellanes els ho prohibien. En poder viatjar, els gitanos empordanesos comencen a passar majoritàriament cap a Perpinyà, perquè hi ha una fira de bestiar important, la de Sant Martí, que encara es fa, i ells eren sobretot tractants de cavalls. Veuen que a França es poden guanyar millor la vida i s’instal·len als ravals de Perpinyà en carros, i després comencen a comprar al barri de Sant Jaume. A Perpinyà continuen sent a Catalunya, parlant la mateixa llengua i sent les mateixes famílies. Perquè per als gitanos la seva geografia és la seva família.

I a partir d’aquí es van movent?

El 1801 tenim notícies que n’hi ha un petit nucli a Besiers. Es van escampant per França sobretot a través de dues grans rutes: una seguint les fires de bestiar de la Mediterrània -Besiers, Nimes, Montpeller, fins a Niça- i l’altra és Perpinyà, Narbona, Carcassona, Tolosa i segueixen la Garona fins a Bordeus.

Quin és l’estat de la llengua avui en aquestes comunitats?

Molt més viva del que m’esperava quan vaig començar. Pensava que estaria esllanguida, que seria cosa dels vells, i no és així. És molt vital, hi ha moltes comunitats on absolutament tothom la parla. Una anècdota: a les Églisottes, un poblet d’uns 2.000 habitants entre Perigús i Bordeus, vaig a casa d’una dona jove, d’uns 40 anys, i veig que parla en francès a la seva filla, de 12 anys. Li pregunto per què i em diu: “Perquè soc boja”. Quan la nena va néixer va decidir que per integrar-la millor a la societat li parlaria en francès, i ara es troba que és l’única de la comunitat que ho va fer. La mare mateixa ho veia com una traïció a les seves arrels i al seu poble. Creia que ara ja era massa tard per parlar-li en català, però se sentia profundament apenada.

Són conscients que parlen català?

Ells de parlar català en diuen parlar gitano. Un gitano de Montpeller em va dir: “Si a Catalunya els paios parleu català, què parlen els gitanos?” Per a ells, el català és la llengua secreta, la que els diferencia, la llengua en què els francesos no els entenen. Una dona a Perigús em va dir que un policia se li havia adreçat en català. “Me va vindre un pestanyó [policia] que parlava gitano! Què podem fer naltros si la pestanyí ja parla gitano?” Es veu que hi havia un policia casat amb una catalana i coneixia el català...

Kendji Girac, un cantant d’èxit gitano, va voler parlar amb Manuel Valls en català quan va guanyar un popular concurs televisiu. ¿És una reivindicació d’orgull de gitano català?

Sens dubte. Va gravar el vídeo de la seva cançó més famosa a Barcelona amb una conversa en català abans de començar la música, com per dir: “Soc això”. Abans hi ha hagut Manitas de Plata, que es deia Ricard Baliardo i els avantpassats li venien de Granollers. També els Gipsy Kings són gitanos catalans. Parlen entre ells en català amb naturalitat i viuen en barris de gitanos catalans. Vaig parlar amb un d’ells una hora ben bona i té un català excel·lent. Modestament, crec que aquest llibre inaugura la gitanologia a Catalunya. El meu director de tesi em va dir: “Ara coneixerem bé els gitanos catalans de França, i els d’aquí seguim sense coneixe’ls”. Hi ha molta feina per fer.

stats