Publicitat
Publicitat

Il·luminar la mort

Toni Sala recrea a 'Els nois' (L'Altra Editorial) les conseqüències d'un funest accident de trànsit a Vidreres

Si en la conferència 'Llegir la mort', oferta mesos enrere al cementiri de Montjuïc de Barcelona, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, no s'hagués limitat a parlar d'escriptors ja enterrats, és quasi segur que, a més de referir-se a l'obra de Miquel Martí i Pol, Màrius Sampere, Pere Calders i Joan Vinyoli, també hauria parlat de la de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969). Només he llegit quatre llibres de Sala –els dos primers i els dos últims–, però ja en faig prou per afirmar que em semblaria un disbarat no incloure'l en la llista dels autors que han tractat amb més profunditat el tema de la mort.

També és veritat que el seu primer llibre ('Entomologia', premi Documenta 1996) me'l vaig llegir a l'hospital just el dia que va néixer el meu fill i potser per això no en recordo cap conte que parli de la mort. Als altres tres sí que ho fa, però. A 'Pere Marín' (1998) el relat neix amb la mort d'un amic del narrador; a 'Provisionalitat' (2012) el càncer de la dona obliga el protagonista a explorar els límits de la culpa; i el punt de partida d'Els nois' (2014) és la mort de dos joves que s'encasten al tronc d'un plàtan amb el seu cotxe.

Autoindagacions morals

Qualsevol que hagi llegit Sala ja sap que els seus personatges acostumen a endinsar-se en intricades autoindagacions morals que els obliguen a enfrontar-se a ells mateixos i al sentit que li donen a l'existència. I si 'Pere Marín' és una novel·la de morts i fantasmes i 'Provisionalitat' i 'El cotxe' (la narració més curta amb què compartia volum) poden entendre's com a relats sobre la transitorietat de la vida, els quatre capítols que conformen 'Els nois' aborden sense contemplacions el tema de la mort.

Amor a les lletres

Curiós tema per inaugurar el catàleg de la recent nascuda L'Altra Editorial. O no tant, ben mirat. Ara que hi penso, a 'Entomologia' hi ha un conte que parla de la mort com a sinònim de l'amor, i no hi ha dubte que l'editorial creada per Eugènia Broggi –amb qui treballa Clara Duch– és una prova irrefutable d'amor a les lletres. El cas és que el banquer, el camioner, la parella d'un dels morts i el veí 'artista' que apareixen a 'Els nois', les seves reaccions davant la mort, aporten una mica de llum, o molta llum, a un dels motius literaris més foscos però alhora més interessants.

Un gra de verí diluït a mar

Quan algú proper es mor, inevitablement pensem en la mort. A la darrera novel·la de Sala, quan enterren els dos joves de Vidreres que s'han encastat contra un plàtan hi trobem diversos graus de proximitat amb les víctimes, però tothom, d'una manera o altra, es remou davant la tragèdia. Com sempre, tot depèn de la perspectiva de cadascú: "Un condemnat a mort o un malalt terminal pateixen perquè han comprimit la mort en les poques hores que els queden de vida. Mentrestant, els altres conviuen amb una mort que és un gra de verí diluït a mar, una mina invisible que hi flota a la deriva".

Escenaris i sensacions

'Els nois' acompanya el text amb imatges de l'N-II, d'un camió entrant a Vidreres, d'un mas enmig de camps a la vora del bosc i dels estanys de Sils. Són els escenaris on moren els nois, on deambula l'extraterrestre, on hi ha els gossos enterrats i la gran plana que tot eren foc i dimonis. Els quatre relats del llibre amplien i ramifiquen sensacions, permeten que el lector accedeixi, per exemple, al mig segon més llarg de la història de la literatura, un "mig segon de racons perversos, laberíntics, de cambres de tortura, caixes fortes, descobriments monstruosos d'un mateix, de miralls i finestres, de forats que donen a escales, mig segon ple de timbres que manen la pressa, d'amors oblidats fins ara, d'amics que han vingut a dir adéu, que s'esperen enfilats a les branques del plàtan".

Com vedells a la menjadora

Una novel·la que parla de la mort forçosament ha de parlar de la vida, encara que sigui per fer-ne una crítica demolidora: "Els blocs de pisos eren magatzems de jovent, edificis per guardar-los, boxs amb el llum encès les vint-i-quatre hores del dia, cadascun amb el seu jovenet o la seva joveneta o el seu grup de germanets a dintre, encarats a la pantalla com vedells a la menjadora". 'Els nois' no fa concessions al lirisme, ni menys encara a la hipocresia: "Per cada agència immobiliària o oficina de banc que tancaven sortia mitja dotzena d'estelades més a les finestres i els balcons. Al costat de cada bandera hi havia un cartell o dos d'En venda. Pisos en venda. Locals industrials en venda. Tot el país en venda, com una puta".

Pensaments irrigats

Aquesta obra, com totes les que he llegit de Toni Sala, et deixa una mica perplex, t'obliga a mirar-te molt endins, a pensar-te i repensar-te. I és agradable constatar que, de vegades, encara pots ser com aquell lector a qui "el llibre se li tornava humit i calent a les mans", o que "el cor marcava el batec de les lletres, bombejava, les frases s'inflaven una mica més a la pàgina i agafaven un matís vermell, la sang travessava el paper, sortia pels dits d'una mà i tornava a entrar pels dits de l'altra, irrigava els pensaments, dissolia i barrejava els de l'autor amb els seus, els feia fluir, els transportava pel canal de les ratlles impreses".

El que quedarà

Podria afegir algun elogi, ressaltar els mèrits d'aquest narrador d'ulls foscos, pero val més que em contingui i recordi el que diu un dels personatges d'Els nois': "Abans dels llibres i abans dels artistes ja hi havia la terra, i ja la treballava algú, i el dia que no quedin llibres, ni artistes, ni pintures, ni hòsties, perquè tot això un dia passarà a la història com tot... Saps què quedarà? Quedarà la terra".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT